T E M E S S C I È N C I A . C A T   
  BIBLIOTECA DIGITAL  CAT - ESP - ENG PRINCIPAL - INICIO - HOME  

LES TRADUCCIONS CATALANES MEDIEVALS DELS AFORISMES D'HIPÒCRATES
Testimonis d'una demanda d'informació mèdica entre metges i no metges

Imatges dinàmiques

 1

 2

 3

 4

 5

 6

 7

 8

 9

 10



Llegendes i procedència
de les il·lustracions:

1. Bust imaginari
d'Hipòcrates. Moscou,
Museu Puškin,
s. II o III.

2. Hipòcrates i Galè
debaten sobre la natura
del món material. Cripta
de la catedral d'Anagni
(Itàlia), 1237.

3.Hipòcrates, en una
compilació bizantina
d'obres seves. París,
Bibliothèque nationale
de France, ms. Grec 2144,
f. 10v, Constantinoble,
c. 1335-1345.

4. Hipòcrates i Galè,
a Manfredo de Monte
Imperiale, De herbis.
París, Bibliothèque
nationale de France,
ms. Lat. 6823. f. 1v,
Pisa, c. 1330-1340

5. Hipòcrates, Galè
i Avicenna, principals
autoritats mèdiques a
les aules universitàries.
Gui de Chaulhac,
Chirurgia magna.
París, Bibliothèque
nationale de France,
ms. Lat. 6966, f. 4r,
1461.

6. Hipòcrates a la
literatura: aquí guareix
miraculosament el
nebot d'August. Cicle
de Lancelot. Rennes,
Bibliothèque de
Rennes Métropole,
ms. 255, f. 57r,
c. 1220-1230.

7. Galè instrueix els
seus deixebles.
Aforismes
d'Hipòcrates
amb el comentari de
Galè (caplletra inicial V).
Viena, Österreichische
Nationalbibliothek, ms.
2315, f. 1r, Paris, c. 1306.

8. Al·legoria de la
malalatia. Aforismes
d'Hipòcrates (principi de
la partícula 7a). Yale,
Medical Historical Library,
ms. 28 (Paneth Codex),
f. 14v, Itàlia, c. 1300.

9. Aforismes d'Hipòcrates
amb el comentari de
Galè, traducció catalana.
Bordeus, Bibliothèque
Municipale, ms. 568,
f. 1r, primera meitat del
s. XV.

10. Aforismes d'Hipòcrates
amb el comentari de
Galè, en una edició de
l'Articella de Francesc
Argilagues (Venècia,
Hermann Liechtenstein,
1483)..

 

Els Aforismes d'Hipòcrates a l'Edat Mitjana
Les traduccions a l'hebreu i a les llengües vernacles
El manuscrit 568 de la Biblioteca Municipal de Bordeus
El manuscrit 96-31 de la Biblioteca Capitular de Toledo
Bibliografia
Recursos web
Notes al marge

 

Els Aforismes d'Hipòcrates a l'Edat Mitjana

Els Aforismes, escrits entre finals del segle V i mitjans del IV aC, són el text més cèlebre del Corpus Hippocraticum, el conjunt de tractats escrits en dialecte joni que han estat atribuïts a Hipòcrates de Cos i als seus col·laboradors. El mateix Hipòcrates sembla que és l'autor dels Aforismes, que devia escriure a la vellesa. Dividits en set seccions o “partícules”, constitueixen un seguit de breus proposicions juxtaposades que van ser concebudes com un mètode per estimular la memòria dels metges, més que no pas com un resum de tots els coneixements que un practicant de la medicina havia de tenir.

De l'èxit dels Aforismes al llarg de la història en són testimoni el comentari escrit per Galè (c. 130-c. 200), el d'Oribasi de Pèrgam (325-400), els 150 manuscrits grecs conservats, la setantena de traduccions àrabs efectuades, els més de 200 manuscrits llatins i els comentaris medievals de metges famosos com Pere Hispà, Burgundio de Pisa, Taddeo Alderotti, Ugo Benzi, etc.

Els Aforismes van jugar un paper cabdal en l'ensenyament de la medicina a l'Edat Mitjana, ja que formaven part dels llibres de text de les universitats. Van ocupar un lloc rellevant en l'Articella, el conjunt de textos mèdics sorgits al segle XII de l'anomenada Escola de Salern que es va anar estenent progressivament per totes les facultats de medicina medievals: París, Nàpols, Pàdua, Bolonya o Montpeller, per citar només les més destacades. La versió més coneguda dels Aforismes, amb el comentari de Galè inclòs, és la traducció llatina que en va fer Constantí l'Africà al segle XI.

Una prova de la gran difusió que van obtenir els Aforismes per tota l'Europa llatina occidental –i testimoni que els coneixements mèdics bàsics interessaven diversos sectors socials– és la seva aparició en obres literàries. Dante els cita a la Comèdia com a sinònim de la medicina, pràctica i teòrica («Hi ha qui segueix el dret, qui els Aforismes», Paradís XI.4) i Ausiàs March copia el primer aforisme del tractat en els versos inicials del poema 113:

La vida·s breu e l'art se mostra longa;
l'esperiment defall en tota cosa;
l'enteniment, en lo món no reposa;
al juhí d'hom la veritat s'allonga.

 
Les traduccions a l'hebreu i a les llengües vernacles

Deixant de banda les esmentades a l'àrab i al llatí, existeixen traduccions medievals dels Aforismes a tres llengües més, que inclouen totes el comentari de Galè: l'hebreu, el francès i el català. La traducció hebrea és obra de Nathan ha-Meati, que al segle XIII va traduir també a l'hebreu el Canon d'Avicenna. La traducció francesa va ser feta entre el 1362 i el 1363 per Martin de Saint-Gille, metge de Joana de Borbó, l'esposa del futur Carles V de França, que fou gran bibliòfil i impulsor de traduccions a la llengua francesa. Martin de Saint-Gille, però, va fer alguna cosa més que traduir, ja que va afegir comentaris personals al text que tenia entre mans.

Hi ha dues traduccions catalanes diferents dels Aforismes. Una és la conservada en el manuscrit 568 de la Biblioteca Municipal de Bordeus, que conté el comentari de Galè i que parteix de la versió constantiniana. L'altra és una versió que ens ha arribat molt fragmentària, sense el comentari de Galè, conservada en el manuscrit 96-31 de la Biblioteca Capitular de Toledo (ff. 70r-71r).

Els Aforismes apareixen profusament documentats en biblioteques de la Corona d'Aragó, tant en les que pertanyien a professionals de la medicina com en les que no, la qual cosa evidencia l'àmplia difusió social del saber mèdic. Així, per un document de 1381 sabem que Pere III tenia els Aforismes amb el comentari de Galè, segurament en versió llatina, obra que figurava també a la biblioteca d'Alfons el Magnànim. Els Aforismes consten en biblioteques catedralícies i en la papal de Peníscola. Però també interessaven als membres de la burgesia urbana, com Berenguer Rubió, ciutadà de València (1347) o Joan Deslledó, mercader de Mallorca (1435), que en posseïen exemplars que no s'indica en quina llengua estaven escrits. Pel que fa als professionals de la medicina, figuren en la biblioteca d'Arnau de Vilanova, en la del cirurgià de Jaume II Bernat Serra i en les de diversos metges, cirurgians i apotecaris valencians, mallorquins i catalans dels segles XIV, XV i XVI. Alguns d'aquests exemplars documentats devien ser en català, però els redactors dels inventaris no van considerar necessari indicar-ho. El primer títol redactat en català el trobem a la biblioteca del cirurgià de Santa Coloma de Queralt Pere Ritxard, inventariada el 1363 («Alforisme»), sense que això ens permeti assegurar que l'exemplar era escrit en aquesta llengua. Sí que ho era, amb tota certesa, l'exemplar que posseïa el cirurgià de Vic Antoni Molera, segons consta a l'inventari dels seus béns de 1505: «un libre appellat Anforismes d'Ipocràs en pla e en latí, de mà, ab sa cuberta».

 
El manuscrit 568 de la Biblioteca Municipal de Bordeus

Escrit en lletra gòtica cursiva per una sola mà amb les caplletres afiligranades de dos colors i les rúbriques en vermell, és una còpia d'un cert luxe, tot i que no té il·lustracions ni està feta en pergamí. La lletra i les filigranes del paper situen el còdex a la primera meitat del segle XV. Aquesta còpia conté les set seccions dels Aforismes i podria estar incompleta ja que, encara que hi figuri l'èxplicit després de l'últim aforisme, no hi ha el corresponent comentari de Galè.

La traducció presenta les característiques habituals d'aquest tipus de textos, de manera que s'inscriu perfectament en el procés de traducció d'escrits mèdics i naturals que va tenir lloc a la Corona d'Aragó des de finals dels segle XIII i començaments del XIV, coincidint amb el regnat de Jaume II. En general, el text és força fidel a l'orginal llatí. Això vol dir que no conté glosses, que de vegades abreuja la versió llatina, que manté llatinismes i cultismes sovint acompanyats d'una breu explicació introduïda amb la fórmula «ço és...», o que tradueix un mot llatí per dos sinònims catalans. Aquesta traducció dels Aforismes, però, no es caracteritza pas per la seva excel·lència. En ocasions, mal interpreta el sentit d'una frase, de manera que produeix un text de difícil comprensió. També llegeix malament una paraula llatina i així introdueix mots fantasmes com «periquínia», «linquisses», «erotacions», etc. Ara bé, és difícil atribuir tota la responsabilitat de les mancances a l'anònim traductor, ja que podrien provenir de l'orginal llatí de base, que podria contenir errors de traducció o de còpia, causants d'algunes de les deturpacions que s'observen en el manuscrit català. Per altra banda, la difusió de traduccions de qualitat discreta (i, en paral·lel, l'exigència de millors) indiquen la vitalitat del mercat d'aquestes traduccions mèdiques.

Una característica important d'aquesta traducció catalana és que s'hi detecten uns quants «avisos lingüístics», trets que esdevenen importants perquè poden fer recular la data d'elaboració de la traducció. La presència d'occitanismes («cauda», «torsion», etc.) i de grafies arcaiques («malaut», «cerveyl», «veyles», «eutumpne», etc.), pròpies de la primera meitat del segle XIV, permeten llançar la hipòtesi que la data de traducció s'hi ha d'acostar, ja que en els textos mèdics traduïts al segle XV no apareixen ni occitanismes ni solucions gràfiques de la primera meitat de la centúria anterior.

 
El manuscrit 96-31 de la Biblioteca Capitular de Toledo
És un manuscrit miscel·lani copiat a finals del segle XIV o a principis del XV. Conté la Lectura super figuras Artis demonstrativae i el Libellus cahos de Ramon Llull, en llatí i amb una decoració més formal, i al final de tot (ff. 70r-71r), pràcticament sense decoració, un fragment dels Aforismes en català, sense el comentari de Galè, que consisteix en la primera secció de l'obra i els deu primers aforismes de la segona. Els arcaismes i occitanismes presents en aquesta versió, que és diferent de la del manuscrit de Bordeus, suggereixen que es pot datar també a la primera meitat del segle XIV.
 
Bibliografia

Edicions:

Hipòcrates, Aforismes: traducció catalana medieval, ed. A. Carré, amb la col·lab. de F. Llorens, Barcelona, 2000.

Hipócrates, Aforismos, trad. C. García Gual, dins Hipócrates, Tratados hipocráticos, vol. 1, Madrid, 1983.

Hippocrate, Les Amphorismes Ypocras de Martin de Saint-Gille (1362-1365), ed. G. Lafeuille, Ginebra, 1954.

M. de Saint-Gilles, Les commentaires de Martin de Saint-Gille sur les Amphorismes Ypocras, ed. G. Lafeuille, Ginebra, 1964.


Selecció d'estudis:

J. Arrizabalaga, L. García-Ballester i J.L. Gil-Aristu, «Del manuscrito al primitivo impreso: la labor editora de Francesc Argilagues (fl. ca. 1470-1508) en el Renacimiento médico italiano», Asclepio, 43 (1991), 3-49.

J. Arrizabalaga, The Articella in the Early Press (c. 1476-1534), Cambridge-Barcelona (Articella Studies: Text and Interpretations in Medieval and Renaissance Medical Teaching, 2), 1998.

L. Badia, Textos catalans tardomedievals i ‘ciència de natures', discurs llegit el dia 21 de novembre de 1996 en l'acte de recepció pública a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Barcelona, 1996.

Ll. Cifuentes i Comamala, La ciència en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement, Barcelona-Palma, 2002 (2a ed. revisada i ampliada: 2006).

J. Gómez Pérez, «Manuscritos españoles en Burdeos», Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, 60 (1954), 477-510.

Hipòcrates, Tractats mèdics, ed. i trad. J. Alsina i D. López Morales, introd. E. Vintró, 4 vols., Barcelona, 1972-2001. [No inclou els Aforismes].

D. Jacquart, Le milieu médical en France du XIIè au XVè siècle, Ginebra-París, 1981.

D. Jacquart, «Hippocrate en français: le Livre des Amphorismes de Martin de Saint-Gille (1362-1363)», dins D. Jacquart (ed.), Les voies de la science greque: Études sur la transmission des textes de l'Antiquité au dix-neuvième siècle, París, 1997, pp. 241-329.

P. Kibre, Hippocrates Latinus: Repertorium of Hippocratic Writings in the Latin Middle Ages, ed. revisada, Nova York, Fordham University Press, 1985 (2a ed. 1989).

P. O. Kristeller, Studi sulla Scuola medica salernitana, Nàpols, 1986.

P. Laín Entralgo, La medicina hipocrática, Madrid, 1970 (2a ed. 1982).

É. Littré, Oeuvres complètes d'Hippocrate, 10 vols., París, 1839-1861 [reimpr.: Amsterdam, 1973-1982], vol. 4, pp. 396-609.

T. Pesenti, «Articella degli incunabili ai manoscritti: origini e vicende di un titolo», dins M. Cochetti (ed.), Mercurio in trivio: studi di bibliografia e di biblioteconomia per Alfredo Serrai nel 60 compleanno, Roma, 1993, pp. 129-145.

J. Redondo, «Hipòcrates líric a l'Humanisme català», Faventia, 18 (1996), 89-103.

 
Recursos web

BIUM: Collection Medic@

Edició de l'Articella preparada pel valencià Francesc Argilagues (Venècia 1483).

Google Llibres

Edició de les traduccions catalanes medievals dels Aforismes, a cura d'A. Carré (Barcelona 2000).

PhiloBiblon: BITECA

Descripcions dels manuscrits 568 de la Biblioteca Municipal de Bordeus i 96-31 de la Biblioteca Capitular de Toledo.

Llull DB

Descripció del manuscrit 96-31 de la Biblioteca Capitular de Toledo, amb una reproducció digital parcial que no inclou els Aforismes.

 
Notes al marge

1) Articella

L'Articella és el conjunt de textos mèdics sorgits al segle XII de l'anomenada Escola de Salern que va esdevenir fonamental en el currículum mèdic de totes les facultats de medicina medievals. El contingut simple i la presentació esquemàtica o aforística dels escrits que la integraven li van atorgar una gran popularitat fins a l'època moderna. El nucli invariable de l'Articella el constituïen la Isagoge de Johannitius –un dels textos fonamentals de la medicina theorica, que és una introducció a l'Ars medica de Galè–, l'Ars medica de Galè, el De pulsibus de Filaret i el De urinis de Teòfil –que estudien els dos mètodes diagnòstics bàsics–, els Aforismes i els Pronòstics d'Hipòcrates. A aquest nucli invariable se li podien afegir altres obres. El valencià Francesc Argilagues va imprimir una versió de l'Articella a Venècia el 1483 i el 1487, que contenia un total dotze textos.

2) Escola de Salern

Fundada al segle IX, l'anomenada Escola de Salern és considerada la més antiga d'Europa. Els metges que s'hi van relacionar –entre els quals hi havia dones, com la cèlebre Tròtula– van gaudir de molt prestigi durant segles, tant per la seva preparació intel·lectual com per la seva habilitat pràctica. S'hi va redactar una col·lecció anònima de regles de medicina i higiene, coneguda amb el nom de Regimen sanitatis salernitatum o Flos medicinae, documentada al segle XII. Escrita en vers per facilitar-ne la memorització dels estudiants, el florilegi va tenir molta difusió a l'Occident llatí i va ser objecte d'un llarg comentari en prosa llatina. Gràcies al treball dels monjos de Montecassino, l'Escola de Salern va donar origen a un dels nuclis traductors d'obres de l'àrab al llatí més importants de l'Europa occidental (l'altre és Toledo al segle XII, amb Gerard de Cremona al capdavant). El traductor més rellevant de Salern va ser Constantí l'Africà (s. XI), que va tenir una influència cabdal en el desenvolupament de la ciència medieval ja que va contribuir a ampliar-ne els horitzons intel·lectuals amb la introducció de la ciència produïda tant pels autors àrabs com pels grecs.

3) Traduccions dels Aforismes a d'altres llengües

Segons Pearl Kibre (1989: 64), les versions angleses existents dels Aforismes són posteriors al 1500 i una traducció irlandesa és conservada en un manuscrit del segle XVI.

4) Avisos lingüístics

Les traduccions científiques i tècniques a les llengües vulgars ens han arribat moltes vegades en manuscrits del segle XV, que no necessàriament han de ser coetanis a la data de la traducció. Al contrari, tenim indicis –les referències que s'han pogut extreure de documents diversos, com actes notarials o reials, inventaris de béns– que fan sospitar que sovint el còdex és molt posterior a la data de realització de la traducció. Per acostar-nos a la data real de traducció d'un text cal observar les característiques de la llengua i en aquest sentit són rellevants els «avisos lingüístics» sobre els quals alerta Lola Badia (1996): la presència d'occitanismes i de solucions gràfiques arcaiques permet pensar que la traducció en qüestió va ser realitzada a la primera meitat del segle XIV, que és quan era habitual trobar-les-hi. En traduccions que sabem del cert que es van efectuar a la segona meitat del segle XV, com les del manuscrit Esp. 508 de la Biblioteca Nacional de París, que conté alguns textos mèdics en català comuns a l'Articella, aquestes solucions ja no s'hi donen.

5) Glossari tècnic

L'elaboració d'un glossari de termes tècnics, de contingut mèdic o filosoficonatural, que apareixen en textos com els Aforismes d'Hipòcrates, permet documentar lemes que no han estat recollits fins ara en els vocabularis de la llengua antiga disponibles, com el DCVB o el de Faraudo, o en l'etimològic de Coromines. L'elaboració d'aquests glossaris contribueix a ampliar el coneixement del lèxic (diacrònic) català de caire cientificomèdic, que s'ha de fitxar i documentar a partir de l'estudi i edició dels textos d'aquestes característiques, molts dels quals romanen encara inèdits. Els Aforismes d'Hipòcrates inclouen més d'una trentena de lemes que no havien estat documentats, com ara «discipiència» en el sentit de ‘deliri', «farmacia» en el de ‘purgació' o «rigor» en el de ‘calfred, esgarrifança'. És previst que SCIÈNCIA.CAT contingui una base de dades del vocabulari tècnic català medieval en la qual es recolliran els resultats d'aquestes noves aportacions.

 

12-II-2011; 17-VIII-2013
Antònia Carré
   


Per citar aquest text: Antònia Carré, "Les traduccions catalanes dels Aforismes d'Hipòcrates: testimonis d'una demanda d'informació mèdica entre metges i no metges", Sciència.cat <http://www.sciencia.cat/biblioteca/temes/aforismes.htm>, 12-II-2011 (consultat: *data de la consulta*).