T E M E S S C I È N C I A . C A T   
  BIBLIOTECA DIGITAL  CAT - ESP - ENG PRINCIPAL - INICIO - HOME  

LA MEDICINA EN CATALÀ DEL MANUSCRIT A LA IMPREMTA
Traduccions, obres originals i mercat de demanda a l'Edat Mitjana i el Renaixement

Imatges dinàmiques

 1

 2

 3

 4

 5

 6

 7

 8

 9

 10

 11

 12

 13

 14

 15

 

 

Procedència de les
il·lustracions:

1. París, Bibliothèque
Nationale, ms. Esp. 508
.

2. Bordeus, Bibliothèque
Municipale, ms. 568.

3. París, Bibliothèque
Nationale, ms. Esp. 563.

4. València, Biblioteca
Històrica de la Universitat
de València, ms. 216.

5. València, Biblioteca
Històrica de la Universitat
de València, ms. 652.

6. París, Bibliothèque
Nationale, ms. Esp. 212.

7. Graz, Universitätsbibl.,
ms. 342.

8. Localització
desconeguda (ed. Faraudo).

9. Verdú, Arxiu Parroquial,
s/n.

10. Edició de València,
Nicolau Spindeler, c. 1490.

11. Edició de Barcelona,
Joan Rosembach, 1507.

12. Vaticà, Biblioteca
Apostolica Vaticana, ms.
4804.

13. Edició de Barcelona,
Pere Miquel, 1492.

14. Edició de Barcelona,
Joan Luschner, 1501.

15. Edició de Barcelona,
Joan Rosembach, 1515.

 

Traduccions i originals
El mercat de demanda
Bibliografia
Recursos web
Notes al marge

 

Traduccions i originals

Quan l'Occident europeu va entrar en el període que coneixem com baixa Edat Mitjana, el llatí, la llengua de l'Església, la universitat, el dret, l'administració i fins i tot de la literatura —de l'escriptura en suma—, va començar a veure disputats tots aquests àmbits, que fins aleshores li havien estat privatius, per part de les llengües vulgars. Una de les característiques més interessants de la producció científica dels regnes hispànics fou justament la primerenca utilització dels idiomes vulgars romànics com a vehicles de comunicació científica. D'entre les llengües vulgars hispàniques, el català va demostrar ben aviat una singular vitalitat en aquest camp, i esdevingué vehicle d'una complexa producció, sobretot en tot el que es relacionava amb la salut (humana i animal) i les ciències naturals.

En efecte, des del regnat de Jaume II (1291-1327) i fins a principis del segle XVI un nombre creixent de textos de medicina i filosofia natural fou traduït al català. Des de finals del s. XIII i tot al llarg del XIV la majoria aclaparadora dels textos que circularen en català eren escrits pertanyents a l'àmbit de l'anomenada medicina practica (la que s'ocupava de la prevenció i la terapèutica), en particular tractats de cirurgia, com el de Teodoric Borgognoni o el de Lanfranc de Milà, o compilacions de remeis pràctics, com el Tresor de pobres, atribuït a Pere Hispà (Petrus Hispanus), o l'herbari conegut com Màcer (fig. 4). Només a partir de la transició del segle XIV al XV començaren a aparèixer traduccions catalanes totals o parcials de tractats de medicina theorica (el cos doctrinal de la medicina): la Isagoge de Johannitius (de la qual també circularen comentaris en català) (fig. 1), el Canon d'Avicenna (fig. 3), els Aforismes d'Hipòcrates (fig. 2), el De ingenio sanitatis de Galè, i els textos sobre polsos i orines de Teòfil, Filaret i Isaac Israelí, entre d'altres.

Un gran nombre d'aquestes traduccions van fer-se a partir de la versió llatina, fins i tot les d'algunes obres d'autors àrabs, com ara el Liber Almansoris de Rasís. Tanmateix, cal remarcar dos trets característics de la difusió de la medicina i la filosofia natural en català durant aquella època que li confereixen una especial complexitat. Per una banda, i com en altres llengües ibèriques, l'existència d'un nombre important de textos traduïts directament de l'àrab o de l'hebreu. Per l'altra, la presència de traduccions d'alguns escrits ben significatius de l'àmbit de la medicina universitària que no circularen en d'altres llengües vulgars.

Sabem d'alguns casos en els quals el català fou utilitzat com a llengua pont en el procés traductor de l'àrab al llatí, com ara el de la part del Tasrif d'Albucasis relativa a les dietes dels malalts efectuada pel metge universitari valencià Berenguer Eimeric abans de 1318. Hi ha encara d'altres casos de traduccions al català fetes a partir de l'àrab en les quals no sabem si s'emprà o no aquest mateix procediment. Entre aquestes, cal comptar en primer lloc la que Jaume II encomanà als seus metges jueus Vidal Benvenist Saporta i Benvenist Avenbenvenist d'un text mèdic en àrab no identificat en els anys finals del s. XIII (1296). O la que el mateix monarca encarregà al seu alfaquí, metge i intèrpret d'àrab, el també jueu Jafudà Bonsenyor, d'una altra part del Tasrif d'Albucasis, molt probablement la referent a la cirurgia (1313). En la segona meitat del segle XIV, Pere III (IV) encomanà al seu metge Joan Jacme que procedís a "esplanar d'aràbich en romans" el Liber de oculis d'Alcoatí (fig. 8). Hem de citar també en aquest capítol l'Speculum al foderi, una compilació d'higiene sexual i de consells sobre la sexualitat (masculina) que segueix l'esquema d'alguns texts llatins, per bé que basada en materials procedents de la tradició àrab.

Si deixem de banda alguns textos menors (en particular, el comentari que Guillem Salvà afegí a la seva traducció de la Chirurgia parva de Lanfranc de Milà, datada el 1329), el primer text mèdic escrit originalment en català fou el Regiment de preservació de pestilència que el metge universitari i professor de la facultat de medicina de Lleida Jaume d'Agramont va concloure el 24 d'abril de 1348, poc abans de morir (fig. 9). La importància d'aquest tractat de pesta, més enllà del reconegut seu interès lingüístic, rau en el seu caràcter primerenc dins de la literatura mèdica europea al voltant de la Pesta Negra, i en el context que l'originà. El Regiment, com Agramont mateix explica en el pròleg, l'escriví no pas per instruir els metges universitaris, sinó per mostrar al conjunt de la població de Lleida com preservar-se d'aquesta calamitat que aleshores amenaçava la ciutat i que acabaria amb la seva vida; i per tal de fer-se entendre pels seus destinataris, Agramont emprà no la llengua acadèmica, sinó la vulgar. El consell municipal (la burgesia), al qual Agramont adreçà l'obra, va rebre-la amb entusiasme i en compensà econòmicament la vídua.

Un altre tractat de pesta, el Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència del valencià Lluís Alcanyís (València, c. 1490) (fig. 10), fou el primer text mèdic originalment escrit en català que s'imprimí. A banda dels tractats de pesta es van escriure molt pocs altres textos en català. Entre aquests, cal esmentar els receptaris (dels quals en conservem un bon nombre) (fig. 5), algunes obres d'astrologia mèdica i els tractats sobre la diagnosi a partir dels polsos i les orines atribuïts a Antoni Ricard. Capítol a part, per pertànyer a la medicina veterinària, mereix l'obra de Manuel Díez i algun text de falconeria.

 
El mercat de demanda

Però cal que ens preguntem quines són les raons profundes que expliquen la circulació de tots aquests textos i d'altres en català —alguns d'ells certament ben excepcionals— durant aquell període històric; i per què la medicina i la filosofia natural ocupen un lloc tan majoritari entre els textos no literaris ni religiosos que circularen en català des de finals del segle XIII a principis del XVI.

Primer que res, hem d'analitzar quins foren els destinataris, els interessats en aquesta producció científica en vulgar. Altrament dit: quin fou el seu mercat de demanda. Els mateixos textos, o les notícies que en tenim, ens assabenten que aquest mercat estava format per: (1) els reis (cas de la traducció del Regimen sanitatis ad regem Aragonum d'Arnau de Vilanova, encomanada per la reina a Berenguer Sarriera, el cirurgià de Jaume II; o d'algunes traduccions de l'àrab com les ja citades); (2) la noblesa (cas de la traducció de la Chirurgia parva de Lanfranc de Milà, adreçada al comte de Prades pel seu traductor, Guillem Salvà; o del Llibre de la menescalia de Manuel Díez, majordom d'Alfons el Magnànim, adreçat tant als nobles i cavallers com als menescals); (3) la burgesia (cas dels tractats de pesta d'Agramont, Valasc de Taranta o Lluís Alcanyís, adreçats als governs municipals o suscitats en ambients urbans); i (4) els professionals sanitaris.

Dins d'aquest últim grup cal distingir (a) els cirurgians, barbers-cirurgians, apotecaris i menescals, sense formació acadèmica i majoritaris en el conjunt, que constituïren el principal grup de demanda i el mercat professional per a les traduccions, als qui s'adreçaven gairebé tots els tractats de cirurgia, i en lloc molt destacat, per la seva precoç traducció i extraordinària difusió en català, el de Teodoric Borgognoni (un text sòlidament fonamentat en la medicina galènica, traduït vers 1304 pel cirurgià mallorquí Guillem Corretger essent estudiant de medicina a Montpeller [fig. 6] i, novament, vers 1310 per un anònim, versió aquesta corregida per un metge universitari, Bernat de Barriac, metge dels reis de Mallorca [fig. 7]) i, pel fet de conservar-ne en català un dels més bells manuscrits, el de Guiu de Chaulhac (fig. 12); antidotaris com els de Nicolau de Salern o el que circulà a nom d'Arnau de Vilanova; o tractats de menescalia, com el de Giordano Ruffo o el citat de Manuel Díez); i (b) els metges i cirurgians amb formació universitària, en les biblioteques dels quals, si bé la majoria dels llibres eren en llatí, com corresponia a la seva formació universitària, també s'hi trobaven textos en català.

L'ús del vulgar en els textos mèdics fou un instrument cabdal no únicament per incrementar la formació dels pràctics extrauniversitaris amb obres procedents del món acadèmic, sinó també per garantir el seu control social i el bandejament de l'intrusisme. Fou, de fet, un important pont intel·lectual que permeté unir el món acadèmic (expressat en llatí) i el dels metges pràctics que desconeixien aquesta llengua, però que no per això volien quedar marginats d'un galenisme que es demostrava eficaç tant a nivell doctrinal i pràctic com a nivell socioprofessional. L'ús del vulgar en aquests textos és, doncs, un fidel reflex del prestigi i de la difusió de la medicina universitària entre els guaridors extrauniversitaris. Igualment, reflectí el prestigi i la difusió d'aquesta medicina universitària entre un públic no sanitari, però cultivat i atent als problemes de la salut i la malaltia, que desconeixia el llatí o preferia fer servir el vulgar. Un públic format per reis, nobles i, sobretot, burgesos, que patrocinà moltes de les traduccions, i que assumí activament el galenisme acadèmic com el millor sistema per a garantir el manteniment de la salut individual i col·lectiva.

Per tot això no ens ha d'estranyar que la major part de les obres traduïdes o escrites en vulgar corresponguessin sobretot al camp de la medicina practica (higiene, cirurgia, farmacologia i menescalia), ni que les obres de medicina theorica que circularen en català tinguessin també un caire essencialment pràctic (amb coneixements generals o mètodes de diagnòstic), tot reservant el llatí com a vehicle exclusiu de l'escolàstica universitària. Malgrat això, el comentari, una de les eines metodològiques típiques de la universitat medieval, també va estar representat en la producció mèdica en català. De fet, el món universitari s'implicà més del que s'ha suposat en aquest procés, fornint els traductors i els correctors més valorats.

Amb la impremta, el català continuà mostrant una gran vitalitat en la difusió de la medicina i la filosofia natural: el Tractat de la epidèmia e de pestilència (Barcelona, 1475) de Valasc de Taranta (fig. 11), traducció catalana de l'original llatí, fou, de fet, el primer text mèdic imprès en una llengua ibèrica. Si repassem la tipologia de les obres mèdiques i afins impreses en català durant l'últim quart del segle XV i principis del XVI, comprovarem que la impremta afavorí sobretot la difusió d'obres de caràcter pràctic: tractats de pesta, com ara el ja citat de Lluís Alcanyís; obres de cirurgia, com l'Inventari o col ·lectori en la part cirurgical de medicina (Barcelona, 1492) (fig. 13) i la Cirurgia petita (Barcelona, 1508) de Guiu de Chaulhac, la Cirurgia (Perpinyà, 1503) de Pere d'Argellata i la Lectura sobre lo tractat segon del reverent mestre Guido lo qual tracta d'apostemes en general (Barcelona, 1501) d'Antoni Amiguet (fig. 14); i tractats d'hipiatria, com el Llibre de la menescalia (Barcelona, 1515 i 1523) de Manuel Díez (fig. 15).

Tot i que els textos mèdics escrits en llatí continuaren essent majoritaris, la impremta implicà —particularment en el cas de les llengües més parlades— un autèntic auge de la traducció al vulgar, i consagrà així el triomf definitiu del model de medicina i de professional mèdic universitaris que havia fet la seva aparició tres segles enrera. En català, però, la traducció i la producció d'obres originals pràcticament s'estroncà a partir de les primeres dècades del segle XVI, com a conseqüència d'una combinació de causes polítiques i socials, derivades sobretot del trasllat de la cort a Castella arran de la unió dinàstica de 1516, amb la consegüent deserció lingüística dels grups socials dominants. Durant l'època moderna, només les obres mèdiques breus, divulgatives i de més gran demanda foren impreses en català (obretes d'astrologia mèdica i, sobretot, tractats de pesta). Els antics usuaris dels textos en vulgar van haver de servir-se, de grat o per força, d'edicions en altres llengües (en llatí, en francès, en italià i, sobretot, en castellà).

 
Bibliografia

Edicions:

J. Arrizabalaga, L. García Ballester i J. Veny (eds.), Jacme d'Agramont, Regiment de preservació de pestilència (Lleida, 1348), Barcelona, 1998.

M. Batllori (ed.), Arnau de Vilanova: Obres catalanes, vol. 2 (Escrits mèdics), Barcelona, 1947.

A. Carré (ed.), Hipòcrates, Aforismes: traducció catalana medieval, Barcelona, 2000.

A. Carré (ed.), Girolamo Manfredi, Quesits o perquens (regiment de sanitat i tractat de fisiognomonia), Barcelona, 2004.

L. Cifuentes (ed.), Abu-l-Salt de Dénia, Llibre de simples medecines, Barcelona, en premsa.

L. Faraudo de Saint-Germain (ed.), Alcoatí, Libre de la figura de l'uyl, Barcelona, 1933.

L. Faraudo de Saint-Germain (ed.), El ‘Libre de les medicines particulars', Barcelona, 1943.

L. Faraudo de Saint-Germain (ed.), "Una versió catalana del ‘Libre de les herbes' de Macer", Estudis Romànics, 5 (1955-1956), 1-54.

A. Ferrando i J. M. López Piñero (eds.), Lluís Alcanyís, Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència, València, 1999.

L. Ferre (ed.), ‘Práctica' de Johannes de Parma: un tratado farmacológico en sus versiones hebreas y catalana, Granada, 2002.

E. Moliné i Brasés (ed.), "Receptari de Micer Johan", Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona , 7 (1913-1914), 321-36 i 407-40.

J. Perarnau i Espelt, "El receptari del sabadellenc Joan Martina (1439)", Arxiu de Textos Catalans Antics, 11 (1992), 289-328.

P. Vallribera i Puig (ed.), La Cirurgia Parva de Lanfranc (segle XIV), Manresa, 2002.

T. Vicens (ed.), ‘Speculum al foder' (Cod. Bibl. Nac. de Madrid, nº 3356, fols. 35-54), Barcelona-Palma, 1978.


Estudis:

L. Badia, Textos catalans tardomedievals i ‘ciència de natures': discurs llegit el dia 21 de novembre de 1996 en l'acte de recepció pública de — a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Barcelona, 1996.

L. Cifuentes , "‘Translatar sciència en romans catalanesch': la difusió de la medicina en català a la Baixa Edat Mit j ana i el Renaixement", Llengua & Literatura , 8 (1997), 7-42.

L. Cifuentes, "Vernacularization as an intellectual and social bridge: The Catalan translations of Teodorico's Chirurgia and of Arnau de Vilanova's Regimen sanitatis", Early Science and Medicine, 4 (1999), 127-48.

L. Cifuentes, "La promoció intel·lectual i social dels barbers-cirurgians a la Barcelona medieval: l'obrador, la biblioteca i els béns de Joan Vicenç (fl. 1421-1464)", Arxiu de Textos Catalans Antics, 19 (2000), 429-79.

L. Cifuentes, "La literatura quirúrgica baixmedieval en romanç a la Corona d'Aragó: escola, pont i mercat", dins L. Badia, M. Cabré i S. Martí (eds.), Literatura i cultura a la Corona d'Aragó (s. XIII-XV): Actes del III Col·loqui internacional Problemes i mètodès de literatura catalana antiga (Girona, 5-8 de juliol de 2000), Barcelona, 2001, pp. 321-35.

L. Cifuentes, "Université et vernacularisation au bas Moyen Âge: Montpellier et les traductions catalanes médiévales de traités de médecine", dins D. Le Blévec i Th. Granier (dirs.), L'Université de Médecine de Montpellier et son rayonnement (XIIIe -XVe siècles): actes du colloque international de Montpelllier organisé par le Centre de recherches et d'études médiévales sur la Méditerranée occidentale (Université Paul Valéry-Montpellier III), 17-19 mai 2001, Turnhout, 2004, pp. 273-90.

L. Cifuentes, La ciència en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement, Barcelona-Palma de Mallorca, 2002 (2a ed. revisada i ampliada el 2006).

F. Ribas i Puntí, "L'ús del català en els tractats de pesta", Gimbernat: Revista Catalana d'Història de la Medicina i de la Ciència , 9 (1988), 293-312.

J. Riera i Palmero, "Els incunables científics en llengua catalana", Gimbernat: Revista Catalana d'Història de la Medicina i de la Ciència, 5 (1985), 313-20.

J. Samsó, "Traducciones científicas árabo-romances en la península Ibérica", dins S. Fortuño Llorens i T. Martínez Romero (eds.), Actes del VII Congrés de l'Associació Hispànica de Literatura Medieval (Castelló de la Plana, 22-26 de setembre de 1997), vol. 1, Castelló de la Plana, 1999, pp. 199-231.

 
Recursos web

Biblioteca virtual Joan Lluís Vives

Reproducció digital d'alguns incunables i impresos antics i d'edicions modernes.

Diccionari català-valencià-balear (DCVB)

Diccionari històric i dialectal de la llengua catalana, que inclou una bona mostra del vocabulari tècnic de la medicina medieval i moderna.

Edicions electròniques de Sciència.cat

Recull de recursos a internet amb reproduccions digitals de manuscrits i impresos antics i d'edicions modernes.

PhiloBiblon

Descripcions d'alguns manuscrits i impresos en català.

Textos medievals catalans

Portal comú de les editorials i col·leccions que publiquen textos antics en català.

Vocabulari de la llengua catalana medieval

Projecte per a la informatització dels glossaris de les meritòries edicions de L. Faraudo de Saint-Germain.

 
Notes al marge

1) vernacle / vulgar / pla / romanç

En una societat com la de la Baixa Edat Mitjana, en la qual el llatí era la llengua de la teologia, de la fe pública, de la universitat, la ciència i l'alta cultura, sorgí la necessitat d'anomenar genèricament la llengua comunament parlada i que cada vegada més s'incorporava al món de l'escriptura. Tot i que la denominació "català" era plenament vigent, la llengua parlada era anomenada de forma genèrica, i sempre per contraposició al llatí, amb les expressions "vernacle", "vulgar", "pla" o "romanç". En coherència, l'acte de traduir a aquesta llengua era indicat amb les expressions "explanar" o "arromançar".

2) vulgarització / vernacularització

El procés de transferència d'una part del saber a les llengües parlades que es donà a l'Europa de la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement s'ha convingut internacionalment d'anomenar "vernacularització". Aquesta expressió evita el greu anacronisme que comportaria "vulgarització", per tal com aquell procés no consistí únicament en divulgació, com suggereix actualment aquesta expressió, sinó també en una complexa instrumentalització dels coneixements universitaris per part dels qui exercien els oficis pràctics sense tenir formació acadèmica.

 

12-III-2007
Lluís Cifuentes
   


Per citar aquest text: Lluís Cifuentes, "La medicina en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement: traduccions, obres originals i mercat de demanda, del manuscrit a la impremta", Sciència.cat <http://www.sciencia.cat/biblioteca/temes/medicina.htm>, 12-III-2007 (consultat: *data de la consulta*).