Fets i gent ———————————
2010 | 2009
2011
Luis García Ballester (València, 1936 - Puente Arce, 2000) |
Avui, 10 d'octubre de 2011, es compleix l'onzè aniversari de la mort de Luis García Ballester.
Pertanyent a una generació irrepetible de grans historiadors de la ciència de volada internacional, les sòlides aportacions que va fer al coneixement de les obres de Galè i d'Arnau de Vilanova, o de la configuració de la pràctica de la medicina als països catalans i a la resta de l'àmbit ibèric durant l'Edat Mitjana, per citar només els principals temes de la seva recerca, han estat fonamentals i continuen sent referència obligada per a tots els especialistes. Paral·lelament, des del context que proporcionava l'estudi i edició de l'obra d'Arnau, concretats a la sèrie Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), i l'anàlisi de la pràctica mèdica als estats de l'antiga Corona d'Aragó, va estimular el desempolsament, contextualització i edició del patrimoni científic i tècnic medieval conservat en català.
Alguns dels membres de la línia de recerca de SCIÈNCIA.CAT van formar-se amb ell o es van beneficiar d'alguna manera del seu mestratge, i l'origen mateix d'aquesta línia es troba en els camins que contínuament i generosament obria als seus deixebles.
Pròximament, SCIÈNCIA.CAT inaugurarà un espai dedicat a la seva memòria, en el qual se n'oferiran la bibliografia completa i altres materials.
Recordatoris: Dynamis 21 - Dynamis 22 - ATCA - Estudis Romànics - Medical History - Asclepio
Reculls d'estudis: Variorum Galen - Variorum Medicine - Granada Artifex
Bibliografia parcial: Dialnet - Regesta Imperii
III Trobada internacional d'estudis sobre Arnau de Vilanova (Barcelona, 7-9 d'octubre de 2011)
|
La III Trobada internacional d'estudis sobre Arnau de Vilanova, patrocinada per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i la Facultat de Teologia de Catalunya, ha reunit alguns dels principals especialistes en la vida i l'obra d'Arnau de Vilanova (València? c. 1240 - Gènova 1311), en la doble faceta de metge i reformador espiritual del personatge.
Josep Perarnau ha estat l'organitzador i el dinamitzador d'aquesta i de les anteriors trobades d'estudis, les contribucions a les quals han estat publicades en diferents números de l'anuari Arxiu de Textos Catalans Antics (ATCA) i en volums monogràfics, i constitueixen referents ineludibles de l'arnaldisme recent. La Primera Trobada (1994) es va dedicar als problemes d'autenticitat i autoria del corpus arnaldià i pseudoarnaldià (ATCA 13 i 14). La Segona Trobada va tenir per tema les obres alquímiques atribuïdes a Arnau de Vilanova (ATCA 23-24). Aquesta Tercera Trobada, que commemorava el 700 aniversari de la mort d'Arnau, s'ha dedicat a la biografia i la bibliografia arnaldiana i pseudoarnaldiana, i els seus resultats es publicaran a l'ATCA 30.
Les contribucions presentades han tractat sobre la configuració d'un futur diplomatari d'Arnau (J. Alanyà), les obres mèdiques llatines (M. McVaugh, P. Gil Sotres, F. Salmón, S. Giralt), les traduccions catalanes (L. Cifuentes) i hebrees (J. Ziegler), les obres teològiques (J. Mensa, C. Reho, B. Scavizzi), les obres alquímiques atribuïdes (A. Calvet), i alguns aspectes biogràfics (J. Perarnau, F. Santi).
En el marc de la Trobada, es va inaugurar el Centre Internacional d’Estudis sobre Arnau de Vilanova (CEAV), fundat i dirigit per J. Perarnau, amb el patrocini de la Facultat de Teologia de Catalunya i l'IEC, i la col·laboració de la Biblioteca Pública Episcopal. Té la seu a l'edifici del Seminari Conciliar de Barcelona, i reunirà la bibliografia i la documentació sobre Arnau de Vilanova, amb la voluntat d'esdevenir el referent i la casa comuna internacionals dels estudis arnaldians.
En aquest sentit, en el marc de la Trobada, s'ha presentat l'elaboració d'una Arnau DB que es vincularà al CEAV. Aquesta base de dades té com a models la Llull DB i l'Eiximenis DB, i s'inicia amb el suport d'un projecte de recerca finançat del MICINN (FFI2011-29117-C02-02, 2012-2014) dirigit per S. Giralt (UAB) i coordinat amb el de SCIÈNCIA.CAT, que li ofereix la plataforma tecnològica creada a l'empara d'anteriors projectes. L'equip de l'Arnau DB està constituït per S. Giralt, J. Mensa, M. McVaugh i F. Santi, i hi col·laboraran J. Alanyà, A. Calvet i B. Scavizzi.
La Trobada, moderada per J. Botam i sintetitzada per J. de Puig, ha inclòs una lliçó inaugural a càrrec de P. Ll. Font i una presentació de les recerques efectuades al panteó reial de Santes Creus (M. Miquel). També es va fer un recordatori de J. A. Paniagua (J. Arrizabalaga), arnaldista recentment traspassat i que se suma a la llista d'altres absències notables com L. García Ballester o E. Feliu, tots ells glossats en aquesta mateixa secció.
Més informació: programa detallat.
Joan Vernet i Ginés (Barcelona, 1923 - 2011) |
Joan Vernet i Ginés, catedràtic emèrit de Filologia Semítica (Àrea d'Estudis Àrabs i Islàmics) de la Universitat de Barcelona, va morir el dia 23 de juliol de 2011. Doctor en Filosofia i Lletres per la Universidad Central de Madrid amb una tesi sobre el matemàtic i astrònom marroquí Ibn al-Banna (1948), va ser professor adjunt d'Història de la ciència i, poc després, catedràtic de Llengua i Literatura Àrabs a la Universitat de Barcelona, des de 1954 fins a la seva jubilació, el 1987.
Vernet era el més eminent dels arabistes catalans i un dels més prestigiosos de l'àmbit espanyol. En aquests àmbits, se l'ha definit com l'arabista més complet del segle XX, capaç de treballar sobre molts temes de la història de l'islam en diferents èpoques. Destaca, però, la seva dedicació a la història de la ciència al període medieval, en particular la de l'astronomia i l'astrologia, que va centrar la major part de la seva recerca. En aquest camp va recollir el testimoni del seu mestre, Josep M. Millàs i Vallicrosa, autor d'una extensa i valuosa bibliografia sobre la història de la ciència àrab i hebrea a la Catalunya medieval, i va dirigir el grup de recerca que aquest havia fundat a la Universitat de Barcelona, el qual continua mantenint una reconeguda activitat.
L'extensa producció científica de Joan Vernet inclou més de trenta llibres, entre els quals destaquen
Literatura árabe (1966), Astrología y astronomía en el Renacimiento: la revolución copernicana (1974), Historia de la ciencia española (1976), La cultura hispanoárabe en Oriente y Occidente (1978), aquest publicat després com Lo que Europa debe al Islam de España (1999) i traduït a diferents llengües, i la biografia Mahoma (1987). En col·laboració amb un altre reconegut deixeble de Millàs, David Romano, va editar (1957-1958) el més important dels tractats d'astrologia elaborats per Bartomeu de Tresbéns, l'obra astrològica més destacada de la Catalunya medieval i un dels textos científics escrits en català de més gran valor, i
la introducció a una edició facsímil de l'Atles català del 1375 (1961). També va traduir, de l'àrab a l'espanyol, l'Alcorà (1953 i 1963) i Les mil i una nits (1964-1967). A part d'aquestes obres majors, va publicar uns tres-cents articles especialitzats, en revistes com Al-Andalus, Oriens, Archives Internationales d'Histoire des Sciences i Mathematical Review, i també a l'Encyclopédie de l'Islam i al Dictionary of Scientific Biography.
Entre d'altres vinculacions acadèmiques, era membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1959), de l'Académie Internationale d'Histoire des Sciences, de París (1960), de l'Institut d'Estudis Catalans (1978), de la Real Academia de la Historia, de Madrid (1981), de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1986) i de la Royal Asiatic Society, de Londres (1986).
La seva trajectòria ha merescut, entre d'altres reconeixements, la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (1985), la Medalla Sarton (1991), la Medalla Koyré (1995), el premi Menéndez Pidal (1993), el Premi de la Fundació Catalana per la Recerca (1999) i la Creu de Sant Jordi (2002).
Obituaris: Universitat de Barcelona - Institut d'Estudis Catalans - Ara - La Vanguardia - El País.
Biografies: Enciclopèdia Catalana - Wikipedia
Bibliografia parcial: Universitat de Barcelona - Dialnet.
2010
José María López Piñero (Mula, 1933-València, 2010) |
El proppassat dia 8 d'agost va morir José María López Piñero, possiblement el més influent i reconegut historiador de la ciència que ha donat l'estat espanyol, atenent al grapat de distincions amb què va ser guardonat al llarg de la seua trajectòria professional, així com a tants altres mèrits incomptables.
Es doctorà en medicina en 1960, tot rebent una formació envejable a Alemanya i Suïssa, on la història de la medicina es trobava plenament institucionalitzada des de les primeres dècades del segle XX. Des de la seva tornada a València lluità per aconseguir institucionalitzar els estudis d'història de la medicina, tal com ja estava ben present a diversos països d'Europa. Per això va aconseguir fundar, no amb una certa precarietat, l'Institut d'Estudis Documentals i Històrics sobre la Ciència (actualment Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero. UV-CSIC). Al mateix temps, anà conreant una àmplia colla de col·laboradors i deixebles. En aquest sentit, dirigí desenes de tesis de llicenciatura i tesis doctorals.
Fou catedràtic d'Història de la medicina (1969-1998) a la mateixa Universitat de València, on s'havia format. I també, al servei de la societat valenciana, a la que tan gran favor li va reportar la seva dedicació, es constituiria en membre del Consell Valencià de Cultura (1985-1992). Però la seua presència institucional anà molt més enllà. López Piñero fou president de la Sociedad Española de Historia de la Medicina, secretari general de l'Acadèmia Internacional d'Història i membre del Consell Europeu per a la Història de la Medicina, així com també membre de la Real Academia de la Historia.
Fou membre d'una generació que sempre s'autoconfessà deutora del mestratge de Pedro Laín Entralgo, com ara també els malaguanyats Luis García Ballester –autor del discurs laudatori llegit el dia de la seua jubilació– i Juan A. Paniagua Arellano, els quals han marcat una època brillant per a la història de la medicina hispànica. Encara que la influència dels historiadors de la medicina alemanys, de qui aprengué realment l'ofici, fou cabdal. Així cal remarcar el mestratge del professor Werner Leibbrand a Munic, Walter von Brunn a Bonn i, sobretot, Erwin H. Ackerknecht a Zuric. D'aquests i tota una gran generació d'historiadors de la medicina apareguts abans de la gran guerra, aprengué el seu ambiciós plantejament d'«història social de la medicina», que com va recordar García Ballester en la seua laudatio (1): «aspirava a apropar-se a la vida històrica real, integrant la medicina i la malaltia en una història que abastés tots els aspectes de la vida humana. Allò que aleshores s'anomenava amb ambiciós optimisme una història total . Això situava la història de la medicina davant la medicina en tota la seva complexitat: el seu camp abraçava l'estudi, no únicament de la salut i la malaltia com estats de la vida humana en totes les èpoques, en els seus aspectes biològic, social i personal, sinó també de la pròpia medicina com a empresa de les societats humanes en la seva lluita contra la malaltia i la seva estratègia de consecució i promoció de la salut, tot això inserit en les estructures pròpies de cada situació sòciocultural... Camps com la professió i l'ensenyament mèdics, formes d'organització de l'assistència i de la prevenció, la ciència mèdica i les seves aplicacions, havien de ser considerats com integrants de realitats concretes de caràcter social, econòmic, polític, cultural i religiós».
La seva obra és ingent, amb centenars d'articles i desenes d'estudis, monografies, manuals universitaris i edicions de textos. Igualment, formà part del consell de redacció i assessor de nombroses revistes especialitzades. En els seus treballs sempre es mostrà obsessionat pel mètode que el portés a trobar un camí que el conduís a establir hipòtesis explicatives en la recerca històrica, com ha remarcat recentment el professor Emili Balaguer.
La seva ambició intel·lectual el portà a continuar publicant fins a dates ben recents, i encara entre els seus objectius continuava present la tasca investigadora. A aquest afany es deu que València s'hagi convertit en punt de referència i visita obligats en el panorama estatal i internacional de la història de la medicina i de la ciència.
(1) Luis García Ballester, José María López Piñero: laudatio académica con motivo de su 65 cumpleaños, salutación por Pedro Laín Entralgo, València, Universitat de València:
Facultat de Medicina i Odontologia, 1998.
[Carmel Ferragud]
Obituaris: Pablo Ferri, a El País - Luis Berenguer, a El País.
Bibliografia parcial: Dialnet.
Publicació de
Translatar i transferir: la transmissió dels textos i el saber (1200-1500) |
S'han publicat els resultats del Primer col·loqui internacional del Grup Narpan «Cultura i literatura a la baixa edat mitjana» (Barcelona, 22 i 23 novembre de 2007), del qual formen part alguns membres de SCIÈNCIA.CAT. El volum, que porta el títol de Translatar i transferir: la transmissió dels textos i el saber (1200-1500), ha estat editat a cura d'Anna Alberni, Lola Badia i Lluís Cabré, i publicat per l'Obrador Edèndum i la Universitat Rovira i Virgili (Santa Coloma de Queralt, 2010 ISBN 978-84-936609-7-0).
Les diferents contribucions del volum analitzen les característiques i les condicions de la transmissió manuscrita de les obres medievals. S'hi tracta de la còpia material dels textos, de la traducció de continguts d'una llengua a una altra i també de la difusió de coneixements en sentit ampli, objectius que s'emmarquen en els cinc blocs temàtics que inclouen un total de setze treballs: «El taller de còpia», «La traducció i la glossa», «El saber i la llengua vernacla», «La transmissió del text poètic» i «La cort, centre de transmissió». El contingut toca un ventall d'obres del patrimoni cultural català —de Ramon Llull i Jaume I als cançoners de poesia del segle XV, passant també pels textos cientificotècnics—, i incideix de ple en el context europeu d'aquesta literatura, com es pot veure a les contribucions relatives a textos occitans, francesos i italians.
Interessen especialment el nostre àmbit temàtic els articles
"Els manuscrits lul·lians de primera generació als inicis de la scripta librària catalana" (L. Badia, J. Santanach i A. Soler), "Estratègies de transició: pobres i versos en la transmissió extraacadèmica del saber a l'Europa llatina tardomedieval" (L. Cifuentes), i
"Un nuovo testimone della Chirurgia di Ruggero Frugardo in lingua occitanica (Siviglia, Biblioteca Capitular y Colombina, 5-5-20)" (I. Zamuner).
Pàgines de l'Obrador Edèndum i de les Publicacions de la Univ. Rovira i Virgili.
Errata Corrige de Translatar i transferir (maig 2010).
Mercè Comes i Maymó, professora de Filologia Semítica (Àrea d'Estudis Àrabs i Islàmics) de la Universitat de Barcelona, va morir el dia 26 de febrer de 2010. El seus camps de recerca eren l'astronomia (especialment, els instruments astronòmics), la geografia matemàtica i la cartografia nàutica àrabs medievals, temes sobre els quals havia publicat una bibliografia abundant. Formava part del Grup Millàs Vallicrosa d'Història de la Ciència Àrab, consolidat per la Generalitat de Catalunya a la UB. Era membre del consell de redacció de diverses revistes especialitzades (Suhayl, Journal for the History of Arabic Science i Al-Qantara). També era membre de l'Académie Internationale d'Histoire des Sciences i de la International Union of History and Philosophy of Sciences, en la qual era vicepresidenta de la Commission on the History of Science and Technology in Islamic Societies.
Entrevista a Mercè Comes (2007)
Bibliografia parcial: Dialnet, Regesta Imperii - Alguns treballs en lliure accés
Juan A. Paniagua (1920-2010) |
Juan Antonio Paniagua Arellano, professor honorari de la Universidad de Navarra, va morir el dia 11 de febrer de 2010. Després del seu doctorat en Medicina (1948), va centrar la seva recerca en la figura i l'obra mèdica d'Arnau de Vilanova, a partir del mestratge de Pedro Laín Entralgo. En aquests estudis va fer aportacions fonamentals, sobretot per a la biografia del gran valencià, en el desbrossament de la producció autèntica i l'apòcrifa i en l'edició d'algunes de les seves obres (a destacar els aforismes mèdics i la traducció castellana del regiment de sanitat per a Jaume II). Paniagua va ser, juntament amb Luis García Ballester i Michael R. McVaugh, un dels fundadors i primers directors de la sèrie Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), publicada per la Universitat de Barcelona i la Fundació Noguera. La Fundació Uriach 1838 n'ha publicat un recull dels treballs més representatius (Studia Arnaldiana, Barcelona, 1994). Va impartir docència i dirigir tesis doctorals d'història de la medicina i de la farmàcia, algunes de les quals de gran interès per a la història de la llengua i de la cultura catalanes. També era sacerdot i va ser un dels primers membres de l'Opus Dei.
Obituaris: Diario de Navarra
2009
Col·loqui internacional Ciència i societat a la Corona d'Aragó
(Barcelona, 20-22 oct. 2009) |
Els dies 20 a 22 d'octubre se celebra a la a la seu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona el Col·loqui internacional ICREA "Ciència i societat a la Corona d'Aragó: la vernacularització del saber i la configuració de les identitats lingüístiques europees a l'època de Llull i Eiximenis", que ha estat coorganitzat per un equip de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el qual han participat membres de SCIÈNCIA.CAT.
Durant les últimes dues dècades, tant els historiadors de la ciència i de la filosofia com els filòlegs han posat de relleu l'enorme riquesa i la varietat dels textos científics i filosòfics escrits en les llengües vernacles europees al llarg de la Baixa Edat Mitjana. La filosofia, les ciències de la salut, l'astronomia/astrologia, etc. van deixar de ser patrimoni exclusiu de la llengua sàvia que dominava les universitats, el llatí, i van esdevenir objecte de tractats tècnics originals en les llengües vulgars en tots els camps del saber, de la retòrica a la música, de la medicina a l'aritmètica. Si bé molts d'aquests nous textos en vulgar eren traduccions –la majoria, però no únicament, fetes a partir del llatí– aquest procés també va originar la composició en vulgar d'un gran nombre de textos ex novo.
Les contribucions a aquest congrés d'ICREA sobre ciència i societat a la Corona d'Aragó fan atenció a aspectes centrals del fenomen de la vernacularització del saber, situant el cas del català en el context de processos paral·lels arreu d'Europa, i comparant-lo amb el moviment traductor llatí-hebreu, que constitueix un exemple contemporani de difusió del saber en comunitats no cristianes cultes. Amb aquest objectiu, han estat convidats a Barcelona alguns dels especialistes de més renom –nacionals i internacionals– pertanyents a totes les àrees de coneixement i les disciplines implicades en l'estudi del procés de vernacularització.
Més informació a http://www.sciencia.cat/noticies/icrea2009.htm.
El darrer 15 de juliol, una greu malaltia ha acabat amb la vida d'un dels més reconeguts especialistes en la història cultural del judaisme català. Format a la Universitat Hebrea de Jerusalem i al Monestir de Montserrat, Feliu no posseïa cap títol universitari, però la solidesa de la seva obra l'havia convertit en un referent i un mestre. Traduccions de literatura hebrea contemporània (Amos Oz, Yehuda Amihai) i medieval (Mossè ben Nahman, Maimònides), estudis d'història dels textos, col·laboracions a la sèrie Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), les traduccions hebrees medievals de les obres d'Arnau de Vilanova i la de Semtov ben Isaac el Tortosí de l'obra d'al-Zahrawi (Albucasis), o la preparació d'una gran base de dades bibliogràfica sobre història dels jueus a l'antiga Corona d'Aragó i Provença, són només algunes de les seves aportacions. Va formar part dels consells de redacció de les revistes Calls i Tamid, i va ser membre fundador i president de l'antiga Associació d'Estudiosos del Judaisme Català (ADEJUC) i després de la Societat Catalana d'Estudis Hebraics (SCEHB), filial de l'IEC. El 2007 havia estat investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.
Breu llista de publicacions - Alguns treballs en lliure accés
Discursos de l'acte d'investidura com a doctor honoris causa
Obituaris: SCEHB - Avui - La Vanguardia
Col·loqui internacional La presència catalana a l'espai de trobada de la Mediterrània medieval
(Barcelona, 13-16 maig 2009) |
Els dies 13-16 de maig se celebra, a la seu del Palau del Lloctinent de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, el col·loqui internacional de l'IEMed "La presència catalana a l'espai de trobada de la Mediterrània medieval: noves fonts, recerques i perspectives", que ha estat coorganitzat per un equip de la Universitat de Barcelona i del CSIC (Institució Milà i Fontanals), en el qual han participat membres de SCIÈNCIA.CAT.
L'estudi de l'expansió de la Corona d'Aragó i de la presència catalana a la Mediterrània medieval ha estat i continua essent un tema recurrent de la historiografia. Tanmateix, la visió general encara és, en molts aspectes, tributària d'orientacions i d'estats de la qüestió que no han integrat les noves perspectives d'anàlisi ni les noves aportacions que la recerca més recent ha anat desgranant des de les més diverses disciplines.
La proposta parteix d'una visió de la conca mediterrània com a espai de trobada i d'intercanvi, que deriva en influències positives en tots els àmbits, i de la convicció que, en la llarga durada, la interrelació i el diàleg s'imposen per damunt dels conflictes. Tant a través de noves reflexions i relectures de fonts ja conegudes o de l'aportació de noves fonts com de la difusió de recerques conduïdes des de fora de l'àmbit català i que, fins ara, no havien trobat un canal de difusió adequat, es volen fer convergir els esforços renovadors que s'estan duent a terme des de l'àmbit de la història de la literatura, de la llengua i de la cultura escrita, de la història de l'art i de l'arquitectura, de la història socioeconòmica i cultural, de la història de les religions i de l'arabisme, en un col·loqui transdisciplinari que recontextualitzi la presència activa dels catalans a l'espai inter i multicultural que fou la Mediterrània medieval.
Més informació a http://www.sciencia.cat/noticies/iemed2009/iemed2009ca.htm.
