|
|
R e s u m s Anna Alberni, Precisions sobre l'Speculum al foder: història, estructura, fonts
Estat de la qüestió que tracta de recollir els aspectes més interessants de la història, les fonts i l'estil de l'Speculum al foder, primer tractat d'higiene sexual escrit en una llengua romànica (segle XIV). L'exposició s'organitza en forma de comentari i d'observacions que són fruit de la recent edició crítica del text feta a partir dels dos manuscrits conservats.
David Barnett, A fifteenth-century collection of miracles of the Virgin from Barcelona Cathedral Archive
This paper aims to provide a broad contextualization of the substantial collection of miracles of the Virgin in Arxiu Capitular de Barcelona, MS 6. This early fifteenth-century Catalan collection is presented as a late vernacular manifestation of a predominantly Latin tradition. Codicological data, together with information about the donor, a Barcelona notary, provide a starting point for an analysis of the rationale behind the volume's compilation, its subsequent presentation to the Cathedral Library, and its intended readership.
Carmen Caballero Navas, Las lenguas científicas de las comunidades judías catalanas
La segunda mitad del siglo XII supone un punto de inflexión en la forma en que los judíos del occidente cristiano (Península Ibérica, sur de Francia e Italia) adquieren conocimiento científico y lo ponen en circulación. A partir de esta fecha, el hebreo comienza a ser considerado un vehículo de transmisión adecuado para el discurso científico. De forma novedosa, se comienzan a traducir, copiar, comentar, e incluso, aunque en menor medida, a escribir originalmente en esta lengua obras científicas y médicas. De hecho, la difusión de literatura científica en hebreo está íntimamente ligada a una inmensa y productiva labor de traducción que desde el siglo XII al XV hizo posible que se vertieran a la lengua hebraica un buen número de obras desde el árabe, el latín, y algunas lenguas vernáculas. La Corona de Aragón - especialmente Cataluña - y Provenza se van a convertir en los centros geográficos, estrechamente conectados entre sí, de buena parte de esta labor judía de adquisición y transmisión de ciencia. Esta circunstancia va a tener un impacto no sólo en los modos y modelos en que ésta se produce, y en la elección de textos, sino también en las características de la lengua o lenguas en que se van a plasmar y circular por escrito.
Ya en los primeros textos científicos hebreos, y hasta el final de la Edad Media, es posible detectar la huella de la lengua materna de los judíos, que no es el hebreo sino la del territorio que habitan, en la producción escrita. Este es el caso de catalán, lengua de de un buen número de los autores, traductores y copistas judíos que participan en los procesos de producción y difusión científica. Su impacto es quizá más evidente en el gran número de voces aljamiadas catalanas (esto es, catalán con grafía hebrea) que descubrimos en los textos científicos hebreos. Sin embargo, también es evidente en esos mismos textos la influencia de la gramática y la morfología catalanas.
A partir del s. XIV un nuevo fenómeno, el de las traducciones al hebreo a partir de lenguas vernáculas, tiene lugar. Se traducen del catalán algunas obras médicas y científicas, a la vez que algunas obras hebreas son traducidas al catalán. Esta forma de difusión científica está íntimamente ligada a otro fenómeno de mayor alcance que tiene lugar en la baja Edad Media, y que ha sido llamado por quienes lo estudian, de vernacularización del conocimiento. Una vernacularización de la que también participan las comunidades judías con otra estrategia de transmisión de la ciencia: la producción de textos aljamiados, es decir, la difusión de textos escritos en lengua catalana (o cualquier otra) con grafía hebrea. Esta forma permite el acceso a los textos médicos y científicos a un buen número de judíos que entendían mejor el discurso en lengua materna/vernácula escrita en un alfabeto que, por normal general, aprendían todos los varones con el fin de poder seguir los rezos en la sinagoga. De cualquier forma, el acceso de los médicos (u otros lectores) judíos a textos en catalán está también atestiguado por las glosas marginales en hebreo que llevan algunos textos vernáculos.
Esta comunicación pretende abordar de forma preliminar el estudio de las distintas formas en que la lengua vernácula/materna de las comunidades judías catalanas atraviesa y condiciona su consumo y producción de ciencia durante la Edad Media. También de forma preliminar, analizará sucintamente las similitudes y diferencias con las estrategias de producción y difusión científica que se desarrollaron en el seno de las comunidades judías castellanas.
Lluís Cabré & Montserrat Ferrer Santanach, Els llibres de França i la cort de Joan d'Aragó i Violant de Bar
Gràcies als Documents que havia publicat Antoni Rubió i Lluch (1908-1921), a la història de la literatura catalana de Jordi Rubió i Balaguer (1949) hi ha un capítol excel·lent sobre la influència francesa al segle XIV i altres observacions de gran valor, com ara la que diu que les primeres traduccions clàssiques provenien dels centres culturals de França, «y en primer lugar de la corte literaria de Carlos el Sabio», pel casament de l'infant Joan d'Aragó amb Violant de Bar. En aquesta comunicació voldríem estendre aquesta afirmació a altres camps, revisant les dades procedents de documents publicats, afegint-n'hi de noves i comparant-ne el conjunt amb els inventaris de la biblioteca de Carles V de França i el seu fill, i altres col·leccions de la família reial.
Antoine Calvet, Les traductions françaises et occitanes de l'œuvre alchimique du pseudo-Arnaud de Villeneuve (XIVe-XVe siècles)
L'alchimie médiévale est au moyen âge une science qui au XIVe et au XVe siècle se diffusa en latin mais aussi en langue vulgaire. Les corpus des pseudo-Lulle et pseudo-Arnaud de Villeneuve comptent parmi les plus importants. Notre étude porte sur celui du pseudo-Arnaud qui connut un grand succès et s'honora de quelques traductions. Après avoir dénombré les textes traduits, nous regarderons plus en détail certains traités comme le Rosarius philosophorum traduit en langue d'oc (Rozari) et en français (Rosaire) ou comme le Flos florum dont nous ne connaissons qu'une traduction française du XVe siècle, celle d'Oronce Finé qui traduisit également le Novum Testamentum. Dans une deuxième temps, nous essaierons de déterminer quelles conclusions on peut tirer de ce tour d'horizon, ces versions en langue vulgaire apportant chacune leur lot de nouveautés notamment lexicales.
Alejandro Coroleu, Ramon Llull i la impremta (1480-1520)
Amb el desenvolupament i la consolidació de la impremta a tot Europa durant l'últim quart del segle XV, l'enorme fama de Ramon Llull –de la qual donen testimoni els centenars de manuscrits de les seves obres en llatí i en català– va continuar a bon ritme. A Barcelona i en altres ciutats europees, els impressors va publicar edicions del corpus lul·lià i pseudolul·lià en llatí i en vulgar. En lloc de minvar, aquesta tendència va augmentar després de 1500. L'objectiu d'aquesta comunicació és establir una tipologia de les primeres edicions modernes de Llull i avaluar les formes en què la vasta producció de Llull va rebre l'atenció dels impressors, els acadèmics i els professors arreu de l'Europa del Renaixement durant el període 1480 a 1520.
Maria Sofia Corradini, La letteratura medica medievale in lingua d'oc fra tradizione antica e Rinascimento europeo
Nell'ambito della medicina la letteratura in lingua d'oc ha avuto uno sviluppo decisivo nel momento in cui la decadenza della Scuola di Salerno ha spostato nel sud della Francia, e in particolare a Montpellier, il baricentro della cultura medica del mondo occidentale. Prima della supremazia delle università di Parigi e di Bologna, la città occitana fa proprie le conoscenze e le teorie che erano nate nei milieux greco, latino e arabo, e che avevano concorso alla formazione del canone della scuola campana, e le rielabora, le attualizza e le apre al mondo romanzo grazie ad una viva attività di volgarizzazione. Il centro ha rappresentato un carrefour culturale la cui notorietà ha attirato scienziati del livello di Arnaldo di Villanova e studenti provenienti da ogni angolo dell'Europa, favoriti dall'ordinanza emessa nel 1180 da Guglielmo di Montpellier che garantiva l'accesso all'università indipendentemente dalla nazionalità e dalla religione. In tale contesto la componente ebraica ha giocato un ruolo di primaria importanza quanto alla ricezione e alla traduzione della materia medica, utilizzata non solo ai fini dell'insegnamento, ma anche della pratica, ed ha contribuito in maniera decisiva alla costituzione di un sistema lessicale scientifico.
Nel sud della Francia i volgarizzamenti di materia medico-farmaceutica non furono prodotti esclusivamente in ambito universitario, ma trovarono un terreno favorevole anche in alcuni ambienti aristocratici. Emblematico, a tal proposito, è il caso dei conti di Foix, fortemente sensibili alla cultura scientifica contemporanea, per i quali il processo di volgarizzamento avviato in tal campo contribuì a conferire all'occitano un ruolo fondamentale in conseguenza dell'intrinseco legame col territorio e lo caricò di significati politico-culturali. Alla legittimazione del volgare generatasi nell'ambito della cultura scientifica universitaria si venne così ad affiancare anche quella deliberatamente voluta da chi deteneva il potere, parallelamente a ciò che avvenne in un'altra area romanza, quella siciliana della corte federiciana.
Sebastià Giralt, Màgia astrològica medieval, entre el llatí i el català
Es pretén oferir una primera aproximació als textos continguts al còdex Barberiniano Latino 3589 copiat al segle XIV, el Llibre de puritats i el Llibre de ydeis de astrologia, dos dels escassos escrits medievals de tema magicoastrològic conservats en català, malgrat que també hi trobem passatges en llatí. Se cercarà situar aquestes obres en la tradició de la màgia espiritualista basada en l'ús d'imatges astrològiques a partir de l'anàlisi de les seves fonts i la interrelació entre les dues llengües utilitzades en un mateix manuscrit.
Bertha Mª Gutiérrez Rodilla, Las lenguas peninsulares y la metalexicografía médica medieval
No son en general bien conocidos los repertorios lexicográficos desarrollados en los ámbitos científicos con anterioridad a la imprenta. Hasta el punto de que se ha convertido en un lugar común la idea de que el nacimiento de la lexicografía especializada tuvo lugar en los primeros siglos del mundo moderno. A pesar del arraigo de que goza esta especie, la última parte del medievo fue crucial a este respecto, pues en ella se concibieron, definieron y perfeccionaron diferentes instrumentos de interés lexicográfico, monolingües y plurilingües, con distintas finalidades. Unos instrumentos que, en todo caso, fueron bastante más allá de los simples “glosarios”, única categoría que se le concede, como mucho, a la lexicografía especializada medieval. Muchos de esos repertorios, eminentemente prácticos, estuvieron ligados en su origen a las tareas de traducción efectuadas entre las principales lenguas de cultura en el medievo (griego, árabe, latín); aunque, en su evolución posterior, fue determinante el acceso progresivo de las distintas lenguas vernáculas a la transmisión de contenido especializado. Justamente del papel dinamizador que desempeñaron en este sentido el castellano y el catalán, es de lo que nos ocuparemos en esta intervención, en la que nos centraremos en los repertorios peninsulares elaborados fundamentalmente en el ámbito médico-farmacéutico.
Harvey Hames, Translated from Catalan: looking at a fifteenth century Hebrew version of the Gospels
A fifteenth century manuscript in the Vatican Library contains a Hebrew translation of the four Gospels. It has been suggested that this translation was made from Catalan, and though the paleographical evidence indicates a Byzantine hand, it is a copy of something which originated in Catalonia. This paper will look at the evidence in the manuscript as well as looking at the broader context of the Jewish use of the Gospels in the context of polemics. In addition, the evidence for Catalan translations of the Gospels will be looked at. This will allow us to place the manuscript in context and argue that the original translation was made to meet the needs of the growing number of conversos in the fifteenth century.
Michael R. McVaugh, Turning the Chirurgia of Teodorico into Catalan: the role of master Bernat de Berriac
The Chirurgia of Teodorico Borgognoni, whose final version dates to the 1260s, was perhaps the most influential of the many Latin textbooks of general surgery that were produced in the thirteenth century. It exemplifies very well their authors' common concern to present surgery, not simply as a craft, but as a subject that could also be studied from texts and learned authorities, and that derived its foundations from medical theory. His Chirurgia was subsequently often translated into European vernaculars, and perhaps the earliest of these translations are two Catalan versions, each known today in a unique manuscript: one (at Paris) ascribed to the Valencian surgeon Guillem Corretger, the other (at Graz) to a “master Bernat,” probably the Montpellier master Bernat de Berriac, and both completed in the early years of the fourteenth century. Are these virtually simultaneous translations independent, or are they related in some way? What motives did each translator have for his work? And did the academic medical master take a different approach to vernacularization from the practicing surgeon?
Jaume Mensa, La vernacularització al català de textos bíblics, teològics i profètics en la Confessió de Barcelona d'Arnau de Vilanova
Arnau de Vilanova va escriure diverses obres espirituals en català, però només el text de cinc d'aquestes obres s'ha conservat fins als nostres dies: la Confessió de Barcelona, la Lliçó de Narbona, el Raonament d'Avinyó, la Informació espiritual, l'Alia informatio beguinorum; i dues lletres, una al rei Jaume II i una altra a la reina Blanca.
La Confessió de Barcelona, llegida davant del rei Jaume II i d'una notable assemblea, el dia 11 de juliol de 1305, és un resum de les principals tesis apocalíptiques d'Arnau de Vilanova. A diferència de les altres obres catalanes, la Confessió de Barcelona cita, sintetitza, reprodueix o tradueix textos bíblics (especialment del Nou Testament i del llibre de Daniel), de teòlegs (Jeroni, Agustí d'Hipona, Pere Llombard, Isidor de Sevilla, la Glossa ordinaria de Walafrid Estrabó) i “revelacions especials” (la revelació de Ciril i les que Arnau anomena Revelacions de senta Aldegardis).
Després d'una part introductòria destinada a provar la genuïnitat del text conservat en català de la Confessió de Barcelona, centrarem el nostre estudi en l'ús arnaldià dels textos bíblics, teològics i profètics. Posarem una atenció especial en el relativament llarg fragment llatí i consegüent traducció al català d'un text profètic que Arnau de Vilanova atribueix a Hildegarda de Bingen; i en la síntesi dels senyals que precediran la vinguda de l'Anticrist segons la profecia de Ciril.
Marco Pedretti, Una 'ciència jueva' en el Pugio de Ramon Martí?
L'objectiu d'aquesta comunicació és delinear la imatge dels jueus que es reflecteix a l'obra principal del dominic català Ramon Martí (ca. 1215 - ca. 1285). Es tracta d'entendre quina mena de «ciència» l'autor atribueix als jueus: els jueus del Pugio christianorum què saben? Què coneixen? I com fan servir aquest coneixement? El Pugio (juntament amb una altra obra de Martí, el Capistrum Iudaeorum) va ser una novetat en la història de la polèmica entre jueus i cristians, perquè s'hi va fer per primera vegada un ús sistemàtic de la llengua hebrea i de la literatura rabínica en la defensa de la fe cristiana. Ja des de feia un segle l'apologètica cristiana havia començat a estudiar el Talmud per tal de confutar els Jueus; amb Martí, però, el Talmud ja no es veu com a un recull de beneiteries i deliris, i fins i tot es diu que algunes traditiones que estan al Talmud veritatem sapiunt ... et Christianam fidem exprimunt. Així, es reconeix un valor gairebé de locus theologicus a la tradició jueva extrabíblica. S'ha de dir, però, que aquest reconeixement no implica cap canvi d'actitud devers de la religió jueva, que continua essent condemnada com a contrària a la veritat, una relíquia del passat que no té cap raó per sobreviure.
Segons Martí, després de la vinguda de Jesucrist, els jueus han comès voluntàriament moltes faltes (i particularment quatre «grans malícies»); les conseqüències han sigut tràgiques abans de res pels propis jueus: per la seva tossuderia, Deus reprobavit illos et tradidit in reprobum sensum. La ceguesa dels jueus és doncs la causa de la seva condemna i al mateix temps és la pena que els pertoca. D'aquí es desprèn una mena de corol·lari: els jueus són picardiosos i pallussos a la vegada, astuts com guineus i tanmateix ignorants.
Des de la seva perspectiva teològica, Martí no veu i no vol veure cap «ciència» en els jueus de la seva època. ¿L'autor del Pugio sabia que molts jueus eren metges, alquimistes, batlles, comptables i fins i tot funcionaris de la casa reial? No podia no saber-ho, però no sembla conèixer aquests jueus. Els jueus contra els quals el cristià ha de brandar el seu punyal (pugio), els jueus del Talmud i de la literatura rabínica, de fet no són els jueus de cada dia. Podrien ser, com a màxim, els jueus de les disputes, però es tracta gairebé de personatges retòrics més que reals. Potser Martí coneixia alguns jueus: és probable que alguns conversos d'origen jueu treballessin amb ell sobretot en la lectura del Talmud i la recerca de citacions rabíniques, però aquests jueus «reals» no surten mai en el Pugio. El diàleg de Ramon Martí amb els jueus és un diàleg amb uns llibres, no pas amb unes persones concretes, i al final no és ni un diàleg de debò, com no ho van ser les disputes de Paris, de Barcelona, i encara menys les de Mallorca o de Tortosa.
Michela Pereira, Comunicare la verità: Ramon Llull e la filosofia in volgare alla fine del Duecento
La storiografia filosofica recente ha espresso un forte interesse per l'emergere, negli ultimi decenni del ‘200, della trattatistica filosofica nelle lingue volgari, interpretandolo da una parte come una manifestazione di ‘regionalismo' (Sturlese, e cfr. l'impostazione del congresso SIEPM 2007, per quanto alla sessione plenaria così intitolata abbia fatto riscontro una scarsa presenza di studi sul tema) e di ‘deprofessionalizzazione' della filosofia (De Libera); dall'altra come una vera e propria operazione culturale che porta al livello della scrittura filosofica e scientifica la diglossia degli intellettuali (Voigts), e che comporta una revisione del concetto stesso di ‘filosofia', dei suoi confini disciplinari e del suo contesto di riferimento (cfr. Imbach sulla ‘filosofia dei laici').
La consistenza, l'importanza e la varietà dei testi filosofici redatti da Llull in catalano e in latino (con i complessi problemi riguardanti i rapporti fra le diverse redazioni e lingue), sono la base per un confronto fra le caratteristiche della ‘filosofia in volgare' fin qui enucleate negli studi –soprattutto in Italia e in Francia-, e quelle che si possono riconoscere nella concreta utilizzazione di lingue diverse da parte di Llull.
Si abbozzerà inoltre un confronto con due autori coevi di Llull, che possono essergli accostati sia pure per aspetti assai diversi l'uno dall'altra: Dante, che scrive in italiano il Convivio e che elabora la sua teoria della lingua nel De vulgari eloquio; e Margherita Porete, che nel Miroir des simples âmes dà voce alla propria esperienza mistica utilizzando la ‘lingua materna', che sembra offrire una capacità espressiva non garantita dal latino.
Stefano Rapisarda, Nicole Oresme's (self)translation of the Livre de divinacions (1366)
The intellectual activity of Nicole Oresme can be considered fundamental in the «Shaping of Linguistic Identities», as far as the case of France is concerned. It is well known in fact that when Oresme begins to translate Aristotle's works on behalf of king Charles V, the socio-linguistical statute of French is that of a low, not prestigious language specially for what concerns the capability of French in «receiving» philosophical and scientific texts. Oresme is probably the first to commit writing science and philosophy in vernacular French, though his clerical education brings him often to declare that he feels much more at ease with Latin than with French, in which he is afraid to be an inelegant writer. As a counsellor of the king he writes a Tractatus contra astronomos judiciarios (1349) and then he self-translates it as a Livre de divinacions (1366) in order to adapt it to a reader less competent in an autonomus reading of a Latin text. It is a quite rare occurance that an author self-translates in vernacular a text that he had priously written in Latin and this offers us the possibility to analyse in detail the intellectual activity which stays beyond a translation in vernacular.
Xavier Renedo, Translatio studii et imperii i història de les ciutats en el Dotzè del Crestià de Francesc Eiximenis
Entre els capítols 15 i 21 del Dotzè del Crestià , amb l'afegit dels capítols 28 i 191 del mateix llibre, Francesc Eiximenis presenta una singular visió de la història de les ciutats lligada amb el vell tema de la translatio studii et imperii. D'Enos, la primera ciutat de la història segons el Gènesi, fins a París, Oxford o Cambridge, les capitals intel·lectuals de l'Europa del seu temps, Eiximenis estudia la transmissió de la «saviesa e sciència» i del poder polític d'Orient cap a Occident tot posant en relleu que la ciència sempre «segueix les grans edificacions, e ciutats e viles».
Jaume Riera i Sans, Lo Breviari de Baracan lo philòsof en Regiment d'Alberch
Un anònim del primer terç del segle XV copià seguits, en 53 folis, tres breus tractats de conducta que trobà en llengua catalana (Biblioteca de Catalunya, ms. 42). L'anònim entenia que foren escrits per ‘philòsofs', o compilats d'escrits de ‘philòsofs'. El primer tractat i el tercer han estat identificats. Són les Paraules de savis e de philòsofs, del jueu Jafudà Bonsenyor, i la Retòrica (moral) de mestre Brunet Llatí. El segon tractat, segons el colofó posat pel compilador, és Lo Breviari de Baracan lo philòsof en Regiment d'Alberch; i un lector de final del segle XV li posà el títol De re familiari. Les normes pràctiques de conducta que el tractat inculca, sobre quatre punts concrets, que són els béns materials, els servents, la muller i els fills, permeten col·locar-lo dins el gènere clàssic d'una Econòmica. La comunicació n'ofereix el text anotat, i identifica el misteriós Baracan o Boracan.
Josep Maria Ruiz Simon, «Car nos ffassam aquest libre als homes lecs»: les raons de la vernacularització a l'obra de Ramon Llull
La tradició manuscrita medieval ens ha transmès, sobretot, textos lul·lians en llatí, però també en català, occità, francès, italià i altres llengües vernacles. En aquesta ponència s'analitzaran i es contextualitzaran les raons amb què Llull argumenta, en diverses obres, el recurs o la traducció a aquestes llengües.
Irma Taavitsainen, Disseminating learning: linguistic features of the commentary tradition and other learned texts in Middle English
The pan-European vernacularisation boom reached England in the late fourteenth century. Scientific and medical texts deriving from academic sources are extant from the last quarter of the fourteenth and the beginning of the fifteenth century in English: we have surgical writings, specialised texts and compendia from this early phase.
My contribution to the ICREA Conference deals with learned texts in Middle English that had their origins in the academic discourse world in Latin. I shall base my assessment on texts included in the electronic corpus of Middle English Medical Texts and complement the selection with some recently published editions, paying special attention to the top genre of scholasticism, the commentary, and its transfer into English. I shall focus on the author's role in reader guidance in the construction of knowledge. Metadiscursive passages reveal interpersonal author-audience relations in textual organisation, e.g. in the enumerative text strategy and attention catchers, expressions of certainty and hedges (or the lack of them). Transferring Latin conventions of learned writing into the vernacular shows vacillation e.g. in irregular pronominal shifts referring to the author (or translator). Problems in finding adequate expressions in the vernacular and the layered nature of texts can be detected by a microanalysis of the above textual and linguistic features.
Bibliography: MEMT = Middle English Medical Texts (2005). Compiled by Irma Taavitsainen, Päivi Pahta and Martti Mäkinen with software by Raymond Hickey. Amsterdam and Philadelphia: John Benjamins. — Sex, Aging, & Death in a Medieval Medical Compendium: Trinity College Cambridge MS R.14.52, Its Texts, Language, and Scribe (2006). Ed. by M. Teresa Tavormina. Tucson: Arizona Center for Medieval and Renaissance Studies. — Taavitsainen, Irma (2004). Transferring classical discourse conventions into the vernacular. In: Irma Taavitsainen and Päivi Pahta (eds), Medical and Scientific Writing in English 1375-1500. Cambridge: Cambridge University Press. 37-72. — Taavitsainen, Irma (2006). Thought-styles and Metadiscourse in Six Hundred Years of Medical Writing. Maurizio Gotti and Francoise Salager-Meyer, Medical Writing. Bern: Peter Lang. 431-456.
Ilaria Zamuner, Intorno ai volgarizzamenti italiani della Chirurgia di Ruggero Frugardo da Parma (o da Salerno), con una nota su un manoscritto di recente scoperta
La Practica chirurgiae (o Chirurgia) di Ruggero Frugardo da Parma (o da Salerno) venne compilata intorno agli anni settanta del 1100 da un allievo del noto medico medievale, Guido d'Arezzo il Giovane, con l'ausilio di un gruppo di collaboratori. L'opera si diffuse ben presto in tutta Europa e ne attestano l'eccezionale circolazione, da un lato, i commenti latini e, dall'altro, i numerosi volgarizzamenti nelle varie lingue occidentali. In area italiana sono stati per ora individuati due manoscritti (Firenze, BNC, Conv. Soppr. B.3.1536 e Firenze, Biblioteca Riccardiana, 2163), trecenteschi e toscani, latori di due versioni verosimilmente indipendenti della Chirurgia . Nella presente relazione si analizzeranno i due volgarizzamenti allo scopo di stabilirne la reale autonomia e il contesto culturale a cui fanno capo; si chiuderà con un breve sondaggio di carattere lessicale.
Mauro Zonta, Vicent Ferrer translated into Hebrew: by whom, where, when, how, why?
I have announced in two previous articles of mine that a philosophico-theological work by Saint Vincent Ferrer O.P. (1350-1419), the Quaestio sollemnis de unitate universalis , was translated from the Latin original text into Hebrew, as it results from a recent examination of the contents of a ms. in Parma, Biblioteca Palatina. I have just finished a critical edition of the Hebrew translation, together with an English translation and a very tentative “re-translation” of it into Latin. The Hebrew translation shows to include a larger version of the already known Latin text of Ferrer's work. In my paper, I will try to examine five questions. Who was the Latin-into-Hebrew translator? Where die he make the translation? When was the translation materially made? Which is the relationship between it, its (almost totally lost) original Latin text, and the already published shorter Latin version? Finally: why such a work, obviously inspired by Saint Vincent Ferrer's firm and solid Christian theological ideas, was translated into Hebrew by a Jewish philosopher?
