Documento sin título

JUAN MANUEL BELLO LEÓN es licenciado en Geografía e Historia por la Universidad de La Laguna (Islas Canarias). Tras obtener la condición de becario F.P.I del Ministerio de Educación y Ciencia, alcanza el grado de doctor en Historia Medieval, en el mismo Centro, con su tesis Comercio exterior y navegación atlántica en el reino de Sevilla a fines de la Edad Media (septiembre de 1992). En este momento es Profesor Titular de Universidad, adscrito al área de Historia Medieval, de la Universidad de La Laguna. Entre los años 1999 y 2002 fue Decano de la Facultad de Geografía e Historia y actualmente es miembro de diversas instituciones (Sociedad Española de Estudios Medievales, Instituto de Estudios Canarios, Instituto de Estudios Hispánicos de Canarias, etc.). Sus líneas de investigación se han orientado, fundamentalmente, hacia tres campos: la presencia extranjera en el reino de Castilla a finales de la Edad Media , el comercio y la pesca en Andalucía entre los siglos XV y XVI, y el redescubrimiento y la colonización del Archipiélago canario. Fruto de esa labor son, entre otros, sus trabajos Extranjeros en Castilla (1476-1501), La pesca en Andalucía y Canarias en el tránsito de la Edad Media a la Moderna, Mercaderes extranjeros en Sevilla en tiempos de los Reyes Católicos, Las almadrabas andaluzas, o Los otros extranjeros: catalanes, flamencos, franceses e ingleses en la sociedad canaria de los siglos XV y XVI, Contribución a la biografía del mercader genovés Francisco Riberol (1458-1514), etc.

Los catalanes en el “Mediterráneo Atlántico”: nuevas oportunidades en Andalucía y Canarias a finales de la Edad Media

Cualquiera que se acerque a la historia de la Corona de Aragón y, especialmente, de sus territorios de Barcelona y Valencia, podrá comprobar, sin mucha dificultad, el peso —abrumador— de los trabajos dedicados a las relaciones con todos los puntos cardinales del Mediterráneo. Es obvio que esa circunstancia obedece tanto a evidentes condiciones geográficas como a la tradición política o los intereses económicos. Pero también lo es a un afortunado hecho: la fabulosa disponibilidad de fuentes y una larga tradición historiográfica que ha llevado a que el Mediterráneo —y no el Atlántico— sea el objetivo preferente de los investigadores. Ahora bien, admitida esa realidad, hay que reconocer, también, que el estudio de la presencia de los naturales de la Corona de Aragón, y en este caso de los catalanes, en la zona que ahora nos ocupa no ha estado huérfana de investigadores. Tomando como punto de partida lo que conocemos y el trabajo en distintos archivos andaluces y canarios, nuestro estudio se va a centrar en ofrecer un panorama de la presencia catalana en dos ámbitos (Andalucía Occidental y Canarias) que a lo largo de los últimos siglos medievales cobraron un gran protagonismo en el crecimiento económico y demográfico del reino de Castilla. El objetivo es ofrecer una muestra de lo que fue su participación en los repartimientos andaluces y canarios, las condiciones que afectaron al desarrollo de su presencia en ambas regiones desde el siglo XIII al XV y prestar una especial atención a la formación de los vínculos familiares y económicos que cimentaron su interés por el Atlántico Medio.

MIRIAM CABRÉ (Barcelona, 1966) es va llicenciar en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona (1989) i va obtenir el doctorat a la Universitat de Cambridge (1994). Ha treballat al Warburg Institute i a la Universitat de Girona, on actualment és professor titular de Filologia Romànica. La seva recerca s'ha centrat principalment en l'obra i la figura de Cerverí de Girona, sobre el qual ha publicat nombrosos articles i les monografies, Cerverí de Girona and his Poetic Traditions (Londres, 1999) i Cerverí de Girona: un trobador al servei del príncep (Barcelona – Palma, 2009). Prepara una edició anotada i digitalitzada de l'obra de Cerverí, en col·laboració amb el projecte Repertorio Informatizzato dell'antica letteratura trobadorica e occitanica (www.rialto.unina.it) i treballa també sobre les tendències de la cultura trobadoresca tardana, sobre la circulació dels trobadors a la Corona d'Aragó, i sobre el cançoner Sg (dins del projecte Cançoners DB que dirigeix). També ha treballat sobre la lírica catalana dels segles XIV i XV, especialment sobre l'obra vernacla de Joan Ramon Ferrer, i forma part de l'equip assessor del Repertorio informatizzato dell'antica letteratura catalana (www.rialc.unina.it). Elabora la bibliografia crítica de literatura catalana medieval (en col·laboració amb Lola Badia) i de literatura occitana medieval (en col·laboració amb Sadurní Martí) per al Year's Work of Modern Language Studies i per a la Bibliografia Elettronica dei trovatori (www.bedt.it). Edita la revista Mot So Razo (Centre d'Estudis Trobadorescos-Institut de Llengua i Cultura Catalanes) i, juntament amb Sadurní Martí, coordina l' Espai Narpan de Literatura i Cultura Medieval (www.narpan.net).

El matrimoni de Pere el Gran amb Constança de Sicília el 1262 va afavorir l'intercanvi cultural entre Sicília i la Corona d'Aragó ben abans de l'expedició catalana de 1282. És força coneguda, per exemple, la presència de sicilians a la cort catalana de l'època, així com la importància de l'herència política gibel·lina en la imatge de Pere el Gran. Aquesta comunicació analitzarà els ressons d'aquests contactes, amb fortes connotacions polítiques, en la literatura catalana produïda a l'entorn de la cort reial durant aquests anys. Es farà especial atenció als indicis d'una política cultural organitzada sota els auspicis de Pere el Gran ja des d'abans de la seva coronació, caracteritzada per un marcat caire gibel·lí. Tot i que el seu component central és de matriu trobadoresca, part d'una deliberada recuperació de l'herència cultural del casal de Barcelona, la literatura d'aquest entorn incorpora també motius, gèneres i fonts manllevats de diverses tradicions. Caldrà, doncs, valorar la presència d'elements sicilians juntament amb importacions de caire molt diferent, com per exemple les novetats franceses introduïdes per alguns exiliats polítics.

THOMAS M. CAPUANO es profesor de español y portugués en la Truman State University (Missouri, EE.UU.), donde dirige el programa de Estudios de Lenguas Romances. Ha editado varios textos sobre la agricultura medieval y moderna, incluyéndose el Tratado de agricultura de Ibn Wafid (ms BNM 10.106), el Libro de Paladio de Ferrer Sayol, el Pelzbuch de Galfridus de Franconia, la Obra de agricultura de Gabriel Alonso de Herrera, y el Sumario del libro intitvlado Discvrsos del pan y del vino del Niño Jesus de Diego Gutiérrez de Salinas (Pamplona: Mathias Mares, 1605). Es colaborador del "Dictionary of the Old Spanish Language Project" de la Hispanic Society of America (NY), con la cual tiene en prepararación un "Diccionario herbario medieval."

Señales de una ciencia agronómica propia en los tratados medievales en catalán

Esta ponencia pretende destacar la deixis en los textos medievales en catalán sobre agricultura, interpretando este elemento como una prueba de que en los países catalanes la ciencia agronómica comenzaba a cobrar forma propia. Como ocurría en las demás áreas mediterráneas, en el oriente peninsular los conocimientos clásicos y árabes sobre la agricultura se iban adaptando a las particularidades únicas de la zona. Sin embargo, la deixis (i.e., las referencias a la realidad inmediata) en los textos del período indican que en todo el territorio crecía una tendencia a la reflexión erudita sobre la teoría y práctica de la explotación agraria, lo cual a su vez llevó a una conciencia entre los letrados de los siglos XIV y XV de que nacía, de su propio suelo catalán, y de la particular encrucijada de factores sociales, naturales e históricos de la zona, una agricultura autóctona diferenciada.

MILOUDA CHAROUITI HASNAOUI es Catedrática de Estudios Andalusíes en la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad ‘Abdelmalek Essaadi (Martil-Tetuán) desde 1992, donde ha ejercido como profesora de Historia de al-Andalus desde 1984. Doctora en Filología Semítica (Facultad de Filología, Universidad Complutense Madrid, 1988) con la edición y el estudio de Yunnat al-rida de Ibn ‘Asim, siglo XV). En junio de 2002 obtuvo el Galardón del mérito cultural (Marruecos) y en 2004 el Premio Roger Garaudy para las investigaciones sobre al-Andalus (Córdoba). En colaboración con profesores españoles, ha publicado obras sobre la historia de Granada. Ha publicado numerosos artículos sobre temas relacionados con la historia de Al-Andalus, en general, y de la Granada nazarí, particularmente, basándose sobre todo en fuentes documentales árabes inéditas, completándolos y cotejándolos con documentación extranjera. Ha participado en varios coloquios nacionales e internacionales sobre temas medievales, esclavitud, cautiverio, fronteras entre Islam y Cristiandad, violencia y enfrentamiento de culturas, la mujer en la Edad Media, el siglo IX/XV en Marruecos y Granada, numismática, civilización andalusí, moriscos, etc. en Italia, España, Francia, Egipto y Marruecos. Dirige y pertenece a varios grupos de investigación en Granada, Tetuán, Rabat y Fez. Dirige numerosas tesis doctorales sobre temas medievales y arabismo. Ha sido coordinadora y miembro en tres proyectos de investigación entre CNRST (Marruecos) y el CSIC (Madrid y Barcelona). Es miembro del consejo de Facultad desde 1998 y de su comisión científica desde 2002. En varias ocasiones ha sido elegida experta por la Facultad para la convalidación de títulos extranjeros, por la Real Academia Marroquí durante su congreso sobre los moriscos, y en tribunales de oposiciones.

Hacia una prosopografía de los personajes meriníes en la documentación del ACA

Más que una ciencia auxiliar, la prosopografía se considera hoy día un método histórico, en la medida en que suscita problemáticas históricas bien específicas. La intervención constará de: 1) una breve presentación temática de las cuarenta correspondencias diplomáticas que han tenido lugar entre los reinos de Marruecos y Aragón . (Negociaciones y tratados de paz, cautiverio, piratería, nombramiento de embajadores o recepción de embajadores del reino aragonés; guerras y conquistas; comercio y reclamaciones sobre diferentes temas); y 2) la prosopografía, que se realizará conforme a las siguientes etapas: a) vaciado de las correspondencias diplomáticas para establecer el repertorio de los personajes meriníes que aparecen en la documentación, y así poner de relieve las diferentes relaciones existentes entre ellos, especialmente las de parentesco (genealogía). Todo ello se hará mediante el estudio de la biografía colectiva, que puede conducirnos a conclusiones interesantes acerca de los modos de relación que se han dado entre los individuos pertenecientes al grupo estudiado. A esta biografía colectiva, se podrán añadir biografías secundarias relativas a cada personaje, extraídas esencialmente de las fuentes marroquíes y orientales así como de otros tipos de crónicas, siendo complementadas por estudios extranjeros. b) identificación de los personajes y los cargos desempeñados por los mismos, estableciendo grupos definidos de personajes meriníes en la documentación del ACA. En nuestro caso, se trata de reyes, emires, embajadores, consejeros, etc. que vivieron en Marruecos y Aragón durante la primera mitad del siglo XIV. La identificación será completada por los datos históricos relacionados con el personaje y su época. c) análisis de su influencia en las relaciones diplomáticas del reino de Aragón sobre todo con Castilla, Génova y Cerdeña y su repercusión en el Mediterráneo. d) análisis de otros personajes que, aun siendo “secundarios” en la documentación, han podido influir potencialmente en el curso de los sucesos, sobre todo comerciantes, cautivos, prisioneros y piratas.

LLUÍS CIFUENTES I COMAMALA (Figueres, 1964) és Professor Agregat de la Universitat de Barcelona, membre del Centre de Documentació Ramon Llull i de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals, de la UB. Dirigeix un projecte de recerca finançat del MICINN i l'espai virtual Sciència.cat (www.sciencia.cat). Forma part del grup de recerca Narpan, consolidat pel DIUE de la Generalitat de Catalunya i dirigit per Lola Badia. Es va doctorar en Filosofia i Lletres (Història) a la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 1993 amb una tesi dirigida per Luis García Ballester. A partir del mestratge d'aquest i de Danielle Jacquart, ha desenvolupat la recerca al CSIC de Barcelona (1987-1993 i 1996-1998), a l'École Pratique des Hautes Études de París (1993-1995) i a la mateixa Universitat de Barcelona (2003-2006). Les seves línies de recerca, centrades particularment a l'àrea cultural catalana durant la Baixa Edat Mitjana, inclouen la difusió de la ciència i de la tècnica en català i del model de medicina i de metge universitaris, i diferents aspectes de la història dels oficis pràctics, del llibre i de la cultura escrita. Entre les seves publicacions destaquen la monografia La ciència en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement (Barcelona 2002, 2a ed. 2006) i sengles contribucions a la sèrie Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (X.2, Barcelona 1998; XVII, Barcelona 2004). Actualment, coordina la construcció d'un corpus digital especialitzat (biblioteca digital i bases de dades) en el marc de l'espai Sciència.cat .

Un corpus digital de la ciència i de la tècnica en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement

La línia de recerca sobre la difusió de la ciència i de la tècnica en llengua catalana durant els segles XIII-XVI, en la qual l'autor treballa des de fa anys i actualment dirigeix un equip de recerca a la Universitat de Barcelona, ha pres partit per l'aprofitament de les possibilitats de les noves tecnologies de la informació i la comuniació i els anomenats sistemes d'informació històrica. Ara fa tres anys justos (abril de 2006) es va decidir posar en marxa un espai a internet que servís alhora d'eina de comunicació, d'informació i de treball. Aquest espai el vam batejar amb el nom de Sciència.cat (http://www.sciencia.cat), denominació que intencionadament fusiona conceptes medievals i contemporanis en l'estudi i divulgació del patrimoni cultural català. Sciència.cat acull actualment l'elaboració d'un corpus digital que constitueix una de les iniciatives més importants de tots els temps en l'explotació i difusió d'aquest patrimoni. Aquesta intervenció exposarà les característiques d'aquest corpus, que consta d'una biblioteca digital i d'un conjunt de bases de dades, i en plantejarà les possibilitats per a la recerca, la docència i la divulgació.

GEMMA TERESA COLESANTI (Napoli, 1964) è ricercatrice dell'IBAM-CNR di Napoli. Laureata in Lettere moderne con il massimo dei voti presso l'Università di Napoli Federico II con una tesi in archeologia medievale; dopo aver conseguito, parallelamente alla laurea, il diploma in Archivistica, Paleografia e Diplomatica presso l'Archivio di Stato di Napoli, decide dopo un altro anno di lavoro come archeologa in Campania, Lazio e Calabria di frequentare la Scuola di Specializzazione per Conservatori dei Beni Archivistici e Librari della Civiltà monastica dell'Università di Cassino, dove conseguirà il diploma con una tesi in Archivistica sull'archivio storico di Greccio. Frequenta nell'aprile del 1996 il corso di Specializzazione presso l'Istituto Internazionale di Storia Economica “F. Melis” a Prato. Per accrescere la propria formazione e confrontarsi con un'altra realtà, parte come borsista per Barcellona dove frequenta i corsi di dottorato europeo in Storia Medievale e Paleografia Latina e ottiene il diploma di dottorato europeo in Storia Medievale con una tesi intitolata “Caterina Lull i Sabastida: una mercantessa catalana nella Sicilia del ‘400”. Nel 1998-99 è stata borsista (CNR-NATO) presso il Departament d'Estudis Medievals della Institució Milà i Fontanals del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) di Barcellona. Dall'aprile 1999 ha svolto attività di ricerca presso l'IISF–CNR di Potenza sui centri urbani del territorio campano e sul mondo commerciale siciliano-catalano nel secolo XV. Dal 2001 è ricercatrice dell'IBAM-CNR. Nell'ambito dell'attività didattica ha svolto numerosi corsi e seminari specialistici in paleografia latina e archivistica, e dal 2008 è docente a contratto di Storia Medievale dell'Università Orientale di Napoli.

La relazione vuole affrontare le caratteristiche e le modalità della presenza catalana nella Sicilia Orientale attraverso l'uso di fonti edite ed inedite conservate negli archivi di stato siciliani. Si darà particolare attenzione alla documentazione notarile di Siracusa nella seconda metà del ‘400.

DAMIEN COULON est Maître de Conférences en histoire médiévale à l'Université de Strasbourg depuis 2000, après avoir soutenu un doctorat d'histoire médiévale, à l'Université de Paris I Panthéon-Sorbonne en décembre 1999, publié sous le titre: Barcelone et le grand commerce d'Orient à la fin du Moyen Âge. Un siècle de relations avec la Syrie-Palestine et l'Égypte mameloukes (ca. 1330 - ca. 1430), Barcelone-Madrid, 2004. Co-responsable de plusieurs groupes de recherches en France et à l'étranger. Depuis 2008 : « Stratégies de domination politiques et économiques dans la Méditerranée médiévale », dirigé par Christophe Picard, professeur à l'université de Paris I, Panthéon-Sorbonne (UMR 8167 « Orient-Méditerranée »), dont les premiers séminaires ont été publiés sous le titre : Espaces et réseaux en Méditerranée, VIe-XVIe siècle, vol. I La configuration des réseaux, Damien Coulon , Christophe Picard et Dominique Valérian (dir.), Paris, 2007. Depuis 2009 : co-responsable du groupe « L'Europe et ses marges. Entre intégration et mise à distance Xe-XXe siècle », Maison Inter-universitaire des Sciences de l'Homme Alsace. Depuis 2007 : co-responsable d'un programme d'échanges et de collaboration scientifique avec Brian Catlos, Associate Professor à l'Université de Santa Cruz (Californie), financé par le Fonds France-Berkeley : Inter-Confessional Relations and Trade in the Medieval Mediterranean. Depuis 2004 : membre du groupe de recherche « La Corona d'Aragó, l'Islam i el món mediterrani » rattaché au CSIC de Barcelone, Institució Milà i Fontanals. Cette collaboration s'inscrit dans la continuité des recherches menées avec cette institution depuis un séjour à Barcelone en tant que membre scientifique de la Casa de Velázquez, Ecole des Hautes Etudes Hispaniques et Ibériques, entre 1996 et 1998, et qui avait alors débouché sur l'organisation d'un séminaire dont les communications ont été publiées sous le titre : L'expansió catalana a la Mediterrània a la baixa Edat Mitjana, M.T. Ferrer i Mallol et D. Coulon (éd.), Barcelone, 1999.

Perpiñán, plaza económica de importancia media en las relaciones del gran comercio con el Levante Mediterráneo en la Baja Edad Media

La ciudad de Perpiñán constituye una plaza económica poco estudiada desde la perspectiva del gran comercio. Representa un caso de centro secundario que muestra lógicas de dinamismo distintas a las de grandes puertos como Barcelona. Su papel resulta, pues, bastante original. Además, puesto que no se trata de un puerto, las mercancías producidas o llegadas a la capital del Rosellón tenían que ser llevadas hasta Cotlliure o incluso Barcelona —y otros lugares de la costa— para alcanzar mercados lejanos como el Levante, donde los occidentales iban a abastecerse de especias. Así, los mercaderes de Perpiñán utilizaban infraestructuras y redes comerciales básicamente desarrolladas por barceloneses. Por esta razón aparecen numerosas huellas de perpiñaneses en las fuentes barcelonesas. Pero tienen que ser completadas con la documentación de Perpiñán, poco estudiada bajo la perspectiva del gran negocio —especialmente los registros de la Procuracion real de Rosellón y Cerdaña, y también los numerosos manuales notariales—. Un reexamen de las fuentes pontificales también muestra que los mercaderes de Perpiñán se interesaron más temprano de lo que se pensaba hasta la fecha en las relaciones con el lejano Levante musulmán. Finalmente, un estudio del medio humano que sostiene esta expansión nos permite conocer mejor la oligarquía mercantil urbana, donde destaca especialmente un hombre de negocios de origen toscano que se instala allí a finales del siglo XIV. Como muestra también la documentación del Archivio Datini de Prato, dinamiza mucho los intercambios y participa activamente en la conexión de Perpiñán con las principales redes de gran negocio, no sólo con el Levante.

CHARLES DALLI studied history in Malta and Cambridge, and teaches medieval history at the University of Malta. He researches the history of Malta and Sicily, including Catalan-Aragonese Malta, and has also supervised research on Malta in the sixteenth century. He is the author of Malta: The Medieval Millennium (2006). He is a member of the editorial boards of scholarly publications, including the Journal of Maltese History and the Journal of Mediterranean Studies, and is actively involved in the rehabilitation of the Notarial Archives of Malta.

In parallel to events in Sicily, where the royal intervention and restoration of central authority was undertaken successfully by the two Martins, the Catalan-Aragonese chapter in Maltese history is marked with the short-lived Marquisate of Malta and the reintegration of the Maltese islands into the Sicilian royal domain in 1397. The installation of the Desguanes in the Sicilian dependency of Malta in the 1390s was one of the significant events of this period. The family was destined to play a prominent role in the affairs of the Maltese islands in the fifteenth century. The paper collects evidence to illustrate the trajectory followed by leading members of the family in their advancement in royal service, local leadership and patronage, as well as in the management of their material wealth and family identity in fifteenth century Malta. The example of the Desguanes family is also significant for studying the political and social history of this insular outpost of the Kingdom of Sicily and the Catalan-Aragonese commonwealth up to the establishment of the Order of St John in 1530.

CARMEL FERRAGUD DOMINGO (Algemesí, 1969) és professor de Secundària i Director del Col·legi Maria Auxiliadora d'Algemesí. Es formà com a investigador al Departament d'Història Medieval de la Universitat de València i fou becari d'Investigació al Departament d'Història de la Ciència de la Institució Milà i Fontanals (CSIC-Barcelona), sota la direcció científica del Dr. Luis García Ballester. És doctor en Geografia i Història per la Universitat de València (2002) i, encara que començà treballant sobre la història rural, s'ha especialitzat en la història de la medicina i la menescalia medieval. Ha obtingut amb la seua tesi doctoral els premis Ferran Soldevila (Fundació Congrés de Cultura Catalana; Barcelona, 2002) i Hernández Morejón (Sociedad Española de Historia de la Medicina; Madrid, 2002). Amb un treball sobre la menescalia medieval va guanyar el premi Senyera (Ajuntament de València, 2004). Ha estat guardonat recentment amb el Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta (Alzira, 2008), amb un estudi sobre la medicina en temps de Jaume I. Ha publicat els llibres: El naixement d'una vila rural valenciana. Cocentaina 1245-1304 (PUV, 2003); Medicina i promoció social a la Baixa Edat Mitjana (Corona d'Aragó, 1360-1410) (CSIC, 2005); La cura dels animals. Menescals i menescalia a la València medieval (Afers, 2009); juntament amb Enric Olivares, Temps de casinos. El Casino Lliberal d'Algemesí, de la Restauració Borbònica a l'actualitat (1875-2007) (Ajuntament d'Algemesí, 2007); és coeditor del volum El llibre de la Cort de Justícia de València, 1287, (PUV-AVL, 2008). També ha publicat diversos articles sobre la història de la medicina i la veterinària medievals en diverses revistes científiques i ha participat en diversos congressos sobre la mateixa temàtica.

Les relacions entre els menescals sarraïns i cristians a la València baixmedieval

s ben sabut que als diversos regnes de la Corona d'Aragó els practicants de la medicina humana pertanyents a les tres religions, cristiana, jueva i musulmana, mantingueren contactes professionals, econòmics i d'altra diversa índole, bastant sovintejats. El procés de marginació progressiva de jueus i sarraïns es va fer més palpable a mesura que avançà el segle XIV. Tanmateix, tenim dades que corroboren que les bones relacions i l'entesa cordial es mantingueren. Una corroboració d'aquest fet ens la mostren també l'entesa evident entre els practicants de la menescalia de la ciutat de València. Algunes famílies de sarraïns tingueren una àmplia tradició i, generació rere generació, es dedicaren a atendre animals i guarir-los de les seues malalties. Algunes d'aquestes nissagues progressaren sota el paraigua protector de la casa reial. El poder que els confegí aquesta relació es traduí en una notable influència econòmica i política i també els obligà a establir una sèrie d'aliances amb altres menescals notables de la ciutat, però de religió cristiana. Unes aliances que els oposaven a col·legues d'ofici i de religió que podien constituir un destorb a les seues ambicions. El compromís arribà fins el punt de testificar un sarraí a favor d'un cristià acusat davant un tribunal de justícia de negligència professional.

FRANCISCO M. GIMENO BLAY és Catedràtic de Ciències i Tècniques Historiogràfiques (Paleografia i Diplomàtica) de la Universitat de València. Ha impartit cursos i pronunciat conferències en diverses universitats i institucions espanyoles i estrangeres, i participat en congressos internacionals relacionats amb la Història de la Cultura Escrita. La seva recerca s'ha dedicat, principalment, a estudiar els aspectes relacionats amb la història de l'alfabetisme i de l'escriptura medievals en totes i cadascuna de les seves manifestacions, i també l'escripturació de les llengües romàniques al costat del llatí. Ha analitzat els processos d'aprenentatge de l'escriptura a la Península Ibèrica durant les èpoques Medieval i Moderna, valorant-ne íntegrament tota la trajectòria, des del dibuix de les primeres lletres fins a la cal·ligrafia. S'ha interessat especialment per la historiografia de la Paleografia i la Diplomàtica espanyoles i, en general, per la història de l'erudició. Ha dedicat una atenció especial al llibre manuscrit medieval com a punt de trobada de relacions socials complexes molt intenses, que contribueixen a definir-lo com a objecte de comunicació. Ha editat, igualment, textos medievals de caràcter molt divers (homilètics, tractats de cal·ligrafia, inscripcions epigràfiques, filactèries i ròtuls de la pintura, documents jurídics, etc.) pertanyents als àmbits lingüístics llatí i romànics (escrits en català, italià, castellà i aragonès). Entre les seves publicacions destaquen La escritura gótica en el País Valenciano después de la conquista del siglo XIII ( València, 1985); Admiradas mayúsculas: la recuperación de los modelos gráficos romanos (Salamanca, 2005); Escribir, reinar: la experiencia gráfico-textual de Pedro IV el Ceremonioso (1336-1387) (Madrid, 2006); i la recopilació "Scripta manent" de las ciencias auxiliares a la historia de la cultura escrita (Granada, 2008). Ha organitzat i dirigit seminaris i congressos especialitzats. Forma part del consell assessor de diverses revistes especialitzades, nacionals i internacionals. És director del Seminari internacional d'estudis sobre la cultura escrita; membre del Patronato Lluís Guarner, Biblioteca Valenciana, de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana; del consell executiu de l'Instituto de Historia del libro y de la lectura, de la Fundación Duques de Soria; i del consell assessor del Centro Internacional de Investigación de la Lengua Española (CiLengua) de la Fundación San Millán de la Cogolla.

Hernando Colon comprava a Pàdua, el 10 d'abril de l'any 1531, un manuscrit amb una proposta d'elaboració de les majúscules titulada Regola a far letre antiche (Sevilla, Biblioteca Capitular y Colombina, ms. 5-1-3). L'autor d'aquesta Regola es veié enlluernat per l'estètica gràfica que li mostraven les inscripcions de l'època clàssica, llatina més concretament. El resultat d'aquesta fascinació fou la restauració d'aquelles escriptures, destinades a ésser exposades als espais públics. Fruit primerenc d'aquesta admiració fou també l' Alphabetum romanum de Felice Feliciano de Verona (Ciutat del Vaticà, Biblioteca Apostòlica Vaticana, ms. Vat. Lat. 6852). Amb aquestes dues proposicions es posava fi al procés de substitució de l'ordre gràfic medieval. Trigà un temps a aconseguir-se, però a la fi, triomfà definitivament l'estètica humanística. Amb aquest paper, hom pretén posar al descobert els primers testimonis que exhibeixen les noves majúscules a la Península Ibèrica. Aquestes capitals no només foren utilitzades al domini de les escriptures exposades (inscripcions epigràfiques i filacteris). Ben aviat, la nova manera d'executar-les fou incorporada als tractats cal·ligràfics europeus de finals del segle XV i començaments del XVI. El viatge practicat per la Regola a far letre antiche entre la pianura padana-veneto i la biblioteca hispalense constitueix, com si es tractés d'una metàfora, el testimoni de la transformació soferta a la Mediterrània occidental al si de les escriptures exposades.

Francisco.Gimeno@uv.es

NIKOLAS JASPERT studied Medieval History, Hispanic Philology and Art History at the Free University of Berlin (Germany). He concluded his thesis on “Stift und Stadt. Das Heiliggrabpriorat von Santa Anna und das Regularkanonikerstift Santa Eulàlia del Camp im mittelalterlichen Barcelona, 1145-1423”, in 1995 (published in 1996 by Duncker und Humblot, Berlin); the same year he joined the history department of Berlin's Free Univerity as an assistant professor. From 1998 to 2005 he was “Akademischer Rat” and “Akademischer Oberrat (since 2004)“ at the University of Erlangen-Nuremberg. Since 2005 he is Professor for Medieval History at the Ruhr-Universität Bochum. He is co-editor of the review “Zeitschrift für Historische Forschung” (ZHF) and member of several advisory boards (“Anuario de Estudios Medievales”, “Imago Temporis”, “Aragón en la Edad Media”, “Medievalismo”). Since 2008 he is Membre corresponent de la secció històrico-arqueològica of the Institut d'Estudis Catalans. His academic work is centred on the history of the Iberian Peninsula , the crusades, the military orders and urban history of the late middle ages. Apart from co-editing a number of books — “ Vita religiosa im Mittelalter. Festschrift für Kaspar Elm“ (1999), „Jerusalem im Hoch- und Spätmittelalter: Konflikte und Konfliktbewältigung - Vorstellungen und Vergegenwärtigungen“ (2002), „Das kommt mir Spanisch vor". Eigenes und Fremdes in den deutsch-spanischen Beziehungen des späten Mittelalters (2004)“ — he has written a text-book on the crusades: „Die Kreuzzüge“ (2003), which has appeared in English translation in 2006 by Routledge. Cf. his other publications here.

Catalunya, els catalans i el català a l'Imperi Romanogermànic (segles XIV i XV)

Tradicionalment, les relacions entre la Corona d'Aragó i l'Imperi Romanogermànic s'han estudiat des de la perspectiva de la influència que Alemanya i els alemanys hagin pogut tenir sobre esdeveniments o estructures catalano-aragonesos. Aquesta ponència buscarà un altra via d'aproximació al tema, la de la presència de catalans i del català al centre de Europa. Partint de casos documentats de viatgers catalans dels segles XIV i XV, es preguntarà per la influència que l'augment de mobilitat i de contactes entre les dues zones hagi pogut tenir sobre la percepció de l'altre a l'Alemanya baix-medieval. Les grans ciutats i —menys apreciat per la recerca— les corts senyorials es perfilen com els principals centres de gravitació que van atreure catalans a emprendre el llarg viatge cap a l'Est. Un camp particularment fructífer per aquest tema són les relacions comercials que, durant el segle XV, vinculaven el sud d'Alemanya amb Catalunya. Quines repercussions van tenir, en els seus llocs d'origen, les llargues estades a Catalunya de mercaders alemanys? Es prestarà particular atenció al reflex de la llengua dels mercaders en la documentació de la Gran Companyia de Ravensburg i d'altres companyies menys conegudes.

LINDA G. JONES is a Juan de la Cierva Researcher in the Department of Medieval Studies, Institución Milà i Fontanals, CSIC, Barcelona. She received her Ph.D. in Religious Studies from the University of California, Santa Barbara (UCSB), specializing in Muslim and Christian piety in medieval Iberia. She has taught courses in Judaism, Christianity, and Islam (UCSB and Universitat Autònoma de Barcelona), Islamic philosophy (Universitat Ramon Llull), and guest lectured in courses on “Women and Islam” and “Immigration, Religion, and Identity” at the Universitat de Barcelona. Her current research focuses on relations between Muslims and the Crowns of Aragon and Castile; homiletic and other literary representations of the Reconquest's impact on Andalusi Mudejars and Muslims; medieval Islamic preaching; and discourses about gender and masculinity, the body, and emotions in medieval Islamic texts. Existing and forthcoming publications include studies on Muslim sermons and preachers; Muslim narratives of conflict and exile surrounding the Reconquest; the construction of Islamic masculinities; Muslim homiletic discourses on the body; the politics of emotion in Nasrid Granada; Muslim bodies, magic, and medical practices; and Jewish, Christian, and Muslim life in the Middle Ages. At present she is preparing the edition and translation of an Aragonese Mudejar sermonary, and a comparative study of Muslim and Christian preaching in medieval Iberia.

Troubled Alliances: Subterfuge as Narrative Strategy in Muslim Chronicle Accounts of the Alliances between Muslim and Christian Powers in the Medieval Mediterranean

Modern historians of the Iberian Peninsula are well aware of the political and military alliances and truces established between Muslim and Christian powers during the centuries of the Reconquest. Muslim and Christian chronicles — together with diplomatic and other sources — furnish ample evidence of these (not always) amicable relations of convenience: e.g., the military alliance forged between Almohad caliph ‘Abd al-Mu'min and Fernando Rodríguez of Castile; the truces James I of Aragon signed with Abu l-Qasim al - ‘Azafi of Ceuta and the Marinid sultan Abu Yahya; the presence of Catalan and other Christian troops in the Almoravid, Almohad, Marinid, and Hafsid armies, etc. Yet a careful reading of Andalusi and Maghrebi historical, dynastic, and panegyric chronicles reveals certain tensions surrounding the depiction of such dealings with Christians, often because these alliances entailed subordination to the Christians, or because they undermined idealized images of Muslim kingship. Accordingly, some Muslim chroniclers (Ibn Sahib al-Salah, Ibn Qunfudh, inter alia) resorted to forms of narrative subterfuge to conceal or misrepresent these relationships in accordance with their larger religio-political agenda and the intended audience that informed the composition of the text. The purpose of this paper is to identify and analyze these narrative strategies and explain them in light of their underlying propagandistic, political, religious and historical aims.

M. TAHAR MANSOURI est Professeur de l'enseignement supérieur à la Faculté des lettres des Arts et des humanités (Mannouba/Tunis). Auteur d'un ensemble de contributions traitant des relations méditerranéennes au moyen âge dont notamment des ouvrages comme Recherches sur les relations entre Byzance et l'Egypte (1259-1453) (Publications de l'Université de Tunis, 1992); présentation et direction d'un numéro spécial de la revue Mésogeios sur Histoire du Maghreb et la mer, n°7 (Paris, 2000); Chypre dans les textes arabes médiévaux (Nicosie 2001); Du voile et du Zunnar (du code vestimentaire en pays d'islam) (Tunis 2007); traduction du français à l'arabe de « La nouvelle histoire » de J. Le Goff (Beyrouth, 2007); co-auteur de Tissus, Voile et vêtements ( Paris, l'Harmattan, Juin 2007, sous la direction de Daniel Faivre); traduction de F. Dosse, L'histoire en miettes, des Annales à la nouvelle histoire Beyrouth, 2008. En plus d'un ensemble d'articles traitant de sujets divers centrés sur le thème des relations méditerranéennes: relations économiques, relations politiques et culturelles et les perceptions mutuelles.

Après la fin du cycle des croisades suite à l'expédition menée par louis IX et son frère Charles d'Anjou, l'Ifriqiya commençait à avoir des relations plus ou moins paisibles. Les marchands originaires de différentes villes européennes d'Italie, de France et d'Espagne affluaient vers les villes portuaires du sultanat hafside et d'autres royaumes du Maghreb. Parmi ces marchands ceux venant de catalogne et de l'Aragon. Leur présence est attestée dans les textes arabes et certains textes italiens disponibles comme le registre du notaire génois Pietro Battifolio. Par ailleurs la présence catalane et aragonaise se manifestait de deux autres manières : la milice hafside est formée en grande partie par des sujets de la couronne d'Aragon en plus la plupart des expéditions militaires menées contre els côtes hafsides semblent être le fait des sujets du même royaume. On peut s'interroger sur l'impact de cette présence sur la société telle que reproduite par les chroniqueurs, sur les signes de cette présence dans l'espace public particulièrement dans la ville de Tunis. On peut aussi s'interroger sur les rapports inter communautaires : quels sont les rapports entretenus par les différentes communautés européennes entre elles ? Quels rapports entretenaient elles avec la société locale ? Et enfin quelle image peut-on avoir de cette présence catalane ?

MATILDE MIQUEL JUAN es Licenciada con premio extraordinario de Licenciatura en Historia del Arte en el 2001. Doctora con mención europea por la Universidad de Valencia en el 2006. Fue becaria predoctoral entre el 2001 y 2005, actualmente es investigadora Postdoctoral del Ministerio de Ciencia y Tecnología del gobierno español para el estudio de las relaciones artísticas en el Mediterráneo Occidental en el Museo de Arte de Philadelphia y la Scuola Normale Superiore di Pisa. Autora de artículos sobre arquitectura y pintura en la Corona de Aragón en la primera mitad del siglo XV, y sus relaciones con Italia. Sus estudios se centran en el papel del mecenazgo, la aparición del gótico internacional en la Corona de Aragón, el análisis de pintores como el florentino Starnina, o Miquel Alcanyiç, y arquitectos como Pere Balaguer y Joan del Pollo. Recientemente ha publicado el libro: Retablos, Prestigio y Dinero. Talleres y Mercado de Pintura en la Valencia del Gótico Internacional. Fue ganadora del Premio Senyera de Investigaciones Históricas de la Ciudad de Valencia en el 2007. Ha combinado su trayectoria profesional con la docencia en la Universidad, la investigación en archivos nacionales y extranjeros, que han procurado documentadas respuestas a la situación artística de la Corona de Aragón, y en museos. Investigadora en el Museo Nacional del Prado, el Museo Nacional de Cerámica y Artes Decorativas de Valencia, y actualmente en el Museo de Arte de Philadelphia, donde colabora en la organización de la exposición sobre el Arte de la Corona de Aragón en el siglo XV que se celebrará en Philadelphia en el 2011.

El viaje de artistas y obras de arte catalanas en el Mediterráneo medieval (siglo XV)

La mejora económica y social de la Corona de Aragón desde finales del siglo XIV se tradujo en un creciente número de artistas y en la llegada de otros maestros de diversas procedencias europeas modificando el panorama artístico de la península, e introduciendo a Cataluña y todo el territorio de la Corona dentro de las llamadas “rutas mediterráneas” de la historia del arte. Más allá de una recopilación de nombres y lugares, se intenta descifrar las consecuencias de este viaje de artistas: la posición que ocupó cada uno de los reinos de la Corona de Aragón frente a las innovaciones, las preferencias por parte de la sociedad de las nuevas posibilidades que podían aportar, el monopolio desarrollado por algunos maestros, como Lluís Borrassà o Jaume Huguet, frente al asentamiento de foráneos artífices, o el papel que llegaron a desarrollar algunos pintores como Estevan Rovira de Chipre, el borgoñón Antonie de Llonye, o miniaturistas como bretón Jean Melec, procedente de Aviñón, en los maestros locales de las grandes metrópolis de la Corona. Gracias a la explosión artística del gótico internacional y su rápida difusión por todo el mediterráneo, durante la segunda mitad del siglo XV en la aparición del ars nova tuvo un gran protagonismo no solamente el viaje de artistas como Lluís Dalmau, o Bartolomé Bermejo, sino también el de obras de arte que permitieron enriquecer el vocabulario estilístico de los pintores con modelos, composiciones e iconografías que formarían parte del nuevo mundo estilístico de la Corona Catalano-aragonesa.

DAVID NIRENBERG is the Deborah R. and Edgar D. Jannotta Professor in the Committee on Social Thought, the Department of History, and the College of The University of Chicago. He has been a Fellow of the National Endowment for the Humanities, of the Center for Advanced Study in the Behavioral Sciences at Stanford, and of the Wissenschaftskolleg zu Berlin, as well as a visitor at the Institute for Advanced Studies at Princeton and a visiting professor at the École des Hautes Études en Sciences Sociales in Paris. His publications in the area of relations between Muslims, Christians, and Jews in medieval Catalonia include a book — Communities of Violence: Persecution of Minorities in the Middle Ages — and numerous articles. He is currently at work on two projects. The first is a brief history of the Jew as a figure of thought, from the ancient world to the present. The second explores the history of relations between Spain 's Jewish, Christian, and Islamic communities from the massacres and forced conversions of 1391 to the conquests and expulsions of 1492.

The Exemplarity of Christian-Jewish-Muslim Relations in Medieval Iberia

The history of Christian, Muslim, and Jewish coexistence in medieval Catalonia and other Iberian kingdoms has often been treated as "exemplary," that is, offering morally laden lessons about how inter-religious society should or should not be structured. This paper will trace the history of some of these exemplarities, sometimes negative (e.g., Black Legend), sometimes positive (e.g., Golden Age, Convivencia) from the Enlightenment to the present. It will focus on novel forms this exemplarity is assuming under the pressure of contemporary geo-politics, and ask how these new forms of exemplarity affect the ways in which we think about the history of interaction between religious communities in the Middle Ages.

MARCO R. NOBILE è professore straordinario nella disciplina "Storia dell'architettura" presso la Facoltà di Architettura dell'Università degli Studi di Palermo. Direttore responsabile della rivista "Lexicon, Storie e Architettura in Sicilia", componente della redazione della rivista "Il disegno di architettura", corrispondente della rivista "Palladio". Ha curato la mostra “Matteo Carnilivari, Pere Compte. 1506-2006. Due maestri del gotico nel Mediterraneo” (Noto, maggio-luglio 2006). Ha partecipato a convegni nazionali e internazionali in particolare presso il centro Oechslin di Einsiedeln (2002 e 2003); presso il Museo di Belle Arti di Valencia (2004); presso il centro Carlos de Amberes di Madrid (2005); presso il Centro Andrè Chastel di Parigi (2007). Ha pubblicato numerosi saggi sull'architettura di età tardo medievale e moderna con particolare riferimento agli aspetti legati alla rappresentazione dell'architettura, al ruolo della committenza, alla figura e formazione dell'architetto. Tra le pubblicazioni più recenti si segnala la curatela (insieme a Emanuela Garofalo) del volume: Gli ultimi indipendenti. Architetti del gotico nel Mediterraneo tra XV e XVI secolo, Palermo 2007.

La diffusione dei modelli catalani nell'architettura del Mediterraneo (XIV- XV secolo)

L'espansione politica aragonese e la fitta trama di relazioni commerciali che caratterizzano il Mediterraneo a partire dal XIV secolo comportano anche il movimento di modelli architettonici, di tecniche costruttive e di maestranze. Talora questo fenomeno assume caratteri spiccatamente coloniali, mentre nella maggior parte dei casi si tratti di interscambi e di fertili innesti che comportano il continuo rinnovamento di determinate tradizioni locali, nelle maggiori isole del Mediterraneo (Sicilia, Sardegna), ma anche nell'Italia meridionale. Intere città come Alghero o Siracusa mostrano chiaramente l'intensa e prolifica attività costruttiva di questo periodo, ma uno studio complessivo sul tema necessita ancora di approfondimenti. La documentazione sinora emersa fa comprendere come i maestri catalani o maiorchini che viaggiavano nel Mediterraneo costituissero una elite di particolare valore, specializzata nell'uso della pietra a vista, nella costruzione di volte a crociera o di complesse scale e in grado di esportare celermente tecniche costruttive (si pensi alle volte tabicadas) e iconografie aggiornate (per esempio nuovi schemi di porte e finestre). Grazie alla presenza di questi artefici, ma soprattutto alla committenza aristocratica e della corte, in breve tempo si affermarono soluzioni e comportamenti omogenei e si creò un'architettura con forti parallelismi e convergenze che oggi gli storici definiscono “gotico mediterraneo”.

LUCIANO PALERMO è professore di Storia Economica nella Facoltà di Economia dell'Università LUISS di Roma, e insegna la stessa disciplina nella Facoltà di Economia dell'Università della Tuscia di Viterbo. Nel corso delle sue ricerche si è occupato principalmente di economia medievale e della età moderna, con studi orientati alla storia del commercio, della banca, della rendita immobiliare e dei sistemi finanziari. Ha pubblicato in particolare alcuni volumi e numerosi saggi attorno alla storia dell'economia della città di Roma e del suo territorio tra Medioevo e Rinascimento. Tra le sue ultime pubblicazioni: Storia del commercio, Roma-Bari, Laterza, 2000; Sviluppo economico e società preindustriali. Cicli, strutture e congiunture in Europa tra Medioevo e prima età moderna, Roma, Viella, 2001; La banca e il credito nel Medioevo, Milano, Bruno Mondadori, 2008; La prima espansione economica europea, secoli XI-XV (coautore Alfio Cortonesi), Roma, Carocci, 2009.

I rapporti commerciali e bancari tra Roma e Barcellona, e in generale tra Roma e la Catalogna, tra i decenni finali del Trecento e iniziali del Quattrocento, assumono una importanza del tutto strategica nelle vicende storiche della città di Roma. In quei decenni, infatti, la città di Roma comincia ad avviarsi verso una lunga fase di espansione economica e demografica, che già alla metà del Quattrocento vede la decaduta città basso medievale trasformarsi nella sfarzosa capitale del rinascimento cattolico. Le basi di questa trasformazione si realizzano tra la fine del XIV e gli inizi del XV secolo, quando Roma diventa un polo di attrazione per i capitali mercantili e bancari provenienti da ogni angolo dell'Europa, quasi sempre attraverso la mediazione degli operatori economici toscani e particolarmente fiorentini. Il ruolo dei barcellonesi e dei catalani nella crescita di Roma emerge assai bene attraverso la documentazione delle aziende toscane, soprattutto quelle di Francesco di Marco Datini, che operavano come intermediarie per i movimenti di merci, di denaro e di crediti tra le due città. Attraverso queste fonti è possibile studiare vari aspetti quantitativi e qualitativi dei rapporti economici che in quei decenni sono intercorsi tra le due aree economiche romana e catalana.

MARCO PEDRETTI (n. 1971) és Llicenciat en Història Medieval per la Universitat Catòlica de Milà, i actualment becari FPU a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. En els últims anys ha participat en diversos congressos i seminaris, amb unes comunicacions sobre el Llibre dels Fets de Jaume I d'Aragó, el visionari Iohannes a Rupescissa i el dominic català Ramon Martí. Actualment està treballant en una tesi doctoral de filologia catalana sobre el renegat mallorquí Anselm Turmeda.

La biografia d'Anselm Turmeda, renegat mallorquí: status quaestionis i perspectives

Fa pocs mesos, s'ha mort a Alacant Míkel de Epalza, un dels nostres arabistes més importants i, a més, un dels majors estudiosos del frare mallorquí Anselm Turmeda. Amb aquesta comunicació es vol retre homenatge a Míkel de Epalza, recollint les conclusions de les seves recerques sobre Turmeda i assenyalant unes línies d'investigació que encara estan obertes. D'Anselm Turmeda (ca. 1355 - ca. 1425) en tenim algunes obres en català, entre les quals el Llibre de bons amonestaments és sens dubte la més coneguda. Des del final del segle XIX, però, es coneix també a Europa un text àrab, la Tuhfat al-arib , en què l'autor ens dóna unes quantes notícies sobre la seva carrera com a estudiant de teologia, i després la seva conversió a l'Islam, la fugida a Tunis i la vida com a funcionari dels sobirans hàfsides. Les dades autobiogràfiques que aquesta obra ens ofereix ens permeten identificar el seu autor amb el mateix Turmeda, tot i que ell no esmenti mai aquest nom, al qual havia renunciat escollint per a si mateix el nom musulmà d'Abdullah. Tanmateix, el lector de la Tuhfa continua amb molts dubtes, adonant-se de les contradiccions que la identificació entre Turmeda i Abdullah no soluciona i —fins i tot— crea. L'atribució de la Tuhfa a Turmeda ja està segura, però ens preguntem si no s'hauria de posar en qüestió la veridicitat de la seva secció autobiogràfica. La comparació de la situació de Turmeda amb la dels nombrosos “renegats” de la baixa Edat Mitjana i dels segles successius ens suggereix que la Tuhfa pot ser el resultat d'una mena d'estratègia de legitimació: Turmeda, ja home molt gran, va escriure aquest text per garantir que la seva conversió a l'Islam havia estat sincera i segura, però per aquesta raó algunes dades que ell dóna no es poden acceptar com a informacions objectives i fiables.

GIOVANNA PETTI BALBI, già allieva dell'Istituto storico Italiano per il Medio Evo e docente di storia medievale presso la facoltà di Lettere dell'Università di Genova, ha studiato molteplici problemi di natura istituzionale, culturale, sociale e economica del mondo ligure-genovese e il ruolo di Genova tra le potenze cristiane e mussulmane che interagiscono nel Mediterraneo medievale. Ha dedicato particolare attenzione alla mobilità degli uomini e ai “consolati” costituiti nei centri vitali del commercio. Si è occupata anche della storia dell'insegnamento e delle università. Tra i fondatori del GISEM (Gruppo interuniversitario per la storia dell'Europa mediterranea), è membro del comitato scientifico del Centro italiano di studi di storia e d'arte di Pistoia e del Centro studi per la storia del notariato Giorgio Costamagna di Genova. E' consigliere della Società Ligure di storia patria e coordinatore scientifico del Centro studi sui lombardi, sul credito e sulla banca di Asti. E' autore di oltre 160 pubblicazioni tra volumi, articoli, voci di dizionari, curatele. In particolare si segnalano Georgii et Iohannis Stellae Annales Genuenses, a cura di G. Petti Balbi, Rerum Italicarum Scriptores XVII/2, Bologna 1975, Caffaro e la cronachistica genovese, Genova 1982; Una città e il suo mare: Genova nel medioevo, Bologna 1991; Simon Boccanegra e la Genova del Trecento, Genova 1991, riedito Napoli 1995; Mercanti e nationes nelle Fiandre: i genovesi in età bassomedievale , Pisa 1996; Strutture del potere ed élites economiche nelle città europee dei secoli XII-XVI e Comunità forestiere e nationes nell'Europa dei secoli XII-XVI, a cura di G. Petti Balbi , Napoli 1996 e 2001; Negoziare fuori patria: nazioni e genovesi in età medievale, Bologna 2005; Linguaggi e pratiche del potere, a cura di G. Petti Balbi e G. Vitolo, Napoli 2007; Governare la città: pratiche sociali e linguaggi politici a Genova in età medievale, Firenze 2007.

Tra le numerose comunità forestiere presenti nel vivace porto genovese, vero carrefour, i catalani si presentano come mercanti, patroni di navi, soldati mercenari isolati e transeunti fino alla seconda metà del Trecento quando anche loro costituiscono una comunità coesa, una “natio” retta da un console genovese, sempre assistito da taluni di loro in qualità di consiglieri. A seconda dell'attività e della durata del soggiorno, Non mancano catalani dediti a occupazioni artigianali o inurbati soprattutto tramite matrimonio, distinti in residenti o occasionalmente presenti. Questi ultimi sono più numerosi, talora esponenti di grosse famiglie mercantili come i Ros, i Servent, i Bertran, che si spostano tra i più importanti porti del Mediterraneo. Alla luce di una ricca documentazione notarile inedita conservata all'Archivio di Stato di Genova, viene illustrata la loro situazione soprattutto a ridosso di metà Quattrocento, in una fase di grande frizione e di aperte ostilità tra Genova e la Corona d'Aragona. Dinamici e attivi nel settore commerciale e finanziario, hanno lasciato scarse tracce nel tessuto sociale e politico, forse perché concorrenti sul piano marittimo-mercantile, sudditi di una potenza spesso politicamente ostile, talora nemmeno ben individuati dai genovesi che li definiscono genericamente spagnoli senza distinzione di appartenenza. Occorre però ricordare che genovesi e forestieri ricorrono al notaio soprattutto per transazioni economiche, mentre le vertenze interne alla comunità vengono trattate di fronte al console della natio, la cui attività di curia non sempre è pervenuta. Nella lunga durata, al di là di congiunture geopolitiche negative, tra genovesi e catalani si coglie un modus vivendi, una sorta di convivenza che si crea tra gli uomini di mare e i mercanti, che sono creatori di una cultura mediterranea fondamentalmente aperta all'incontro con l'altro.

RAMON J. PUJADES BATALLER (València, 1972) és doctor en Geografia i Història per la Universitat de València i arxiver facultatiu de l'arxiu de la Corona d'Aragó (Barcelona). Especialitzat en l'estudi de la cultura escrita i l'edició de textos d'època baixmedieval, té una de les seues línies principals d'investigació en l'anàlisi de la producció cartogràfica del període, a la qual, a més de diversos articles, ha dedicat recentment les monografies Les cartes portolanes: la representació medieval d'una mar solcada (Barcelona, 2007) i La carta de Gabriel de Vallseca de 1439: estudi i edició, d'aparició imminent.

La cartografia medieval en català: obres, tallers i circulació internacional dels coneixements geogràfics

La ponència farà un cens actualitzat de les obres de cartografia nàutica (cartes nàutiques i mapamundis) dels segles XIV i XV escrites en català, i també del conjunt dels tallers de cartografia nàutica que s'han pogut documentar als territoris de la Corona d'Aragó al llarg d'aquestes dues centúries; ambdós censos serviran de punt de partida per a tot un conjunt de reflexions sobre el contingut geograficocultural d'aquells mapes i les rutes i ritmes de la seua circulació internacional a la Mediterrània occidental de l'etapa.

JONATHAN RAY is the Samuel Eig Assistant Professor of Jewish Studies in the Theology Department at Georgetown University. He holds a B.A. from Tufts University in History and Religion, and a Ph.D. in Jewish History from The Jewish Theological Seminary. He served as the Hilda Blaustein Post-Doctoral Fellow at Yale University (2003-2005), and as the Maurice Amado visiting Assistant Professor of Sephardic Studies at UCLA (2005-6). He is the author of The Sephardic Frontier: The Reconquista and the Jewish Community in Medieval Iberia (Cornell University Press, 2006; Spanish version: La Frontera Sefardí, Alianza Editorial, expected 2009).

Still “A Mediterranean Society?” Jews from Christian Iberia in the Mediterranean World of the Later Middle Ages

In his monumental study, A Mediterranean Society, S. D. Goitein established a portrait of medieval society that emphasized social unity among Jews and cultural symbiosis between the various religious communities of the Mediterranean region. Goitein's vision of Mediterranean Jewry [exists alongside] an older narrative that highlights the transition of medieval Jewish life from East to West, and from the Muslim world to that of Latin Christendom. In this paper I will look at the extent to which Goitein's model remains applicable for the Jewish world of the later Middle Ages. I will discuss some of the ways that the Mediterranean context continued to shape the contours of Hispano-Jewish society even after the heyday of the Genizah, and helped to set the stage for the transition of the Sephardic world after 1492.

XAVIER RENEDO PUIG (Girona, 1958) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona; professor de literatura catalana medieval de la Universitat de Girona; director de les Obres de Francesc Eiximenis, que editen la Diputació i la Universitat de Girona, i responsable de la plana web Del Llibre dels fets a Jaume I, inserida dins el portal Recerca en Acció de l'AGAUR. Ha dedicat la major part de la seva recerca a la literatura religiosa medieval (Eiximenis, Vicent Ferrer, Turmeda) i a les obres de la literatura profana més pròximes a la literatura religiosa, com és el cas del Llibre del rei En Jaume.

Anàlisi del relat d'un viatge a Terra Santa, el més antic que s'ha conservat en català, dut a terme el 1323. El text s'ha conservat en un manuscrit procedent de Ripoll que a hores d'ara es troba a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. L'any 1907 el va editar Josep Pijoan: "Un nou viatge a Terra Santa en català (1323)", Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, I, pp. 370- 384. L 'estudi se centrarà en el context històric del moment i en la identificació de l'autor del relat.

xavier.renedo@udg.edu

GUILLEM ROSSELLÓ BORDOY (Casablanca de Palma, Mallorca, 1932) és doctor en Història Antiga per la Universitat de Barcelona (1973) i en Estudios Árabes e Islámicos per la Universidad Complutense de Madrid (2003), amb Premi Extraordinari de Doctorat corresponent al curs 2003-2004. Estudià a Madrid i a Barcelona, on es llicencià en Filologia Semítica (1956) i en Història (1958) obtenint el Premi Extraordinari de Llicenciatura. Ingressà en el Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos el febrer de 1961. Després d'un curt període de pràctiques en el Museo Arqueológico Nacional fou destinat en Comissió de Servei per organitzar el Museu de Mallorca (novembre de 1961) al qual dedicà tota la seva activitat professional fins la jubilació el març de 2002. Fou professor associat, primer de Llengua àrab, posteriorment de Prehistòria i Història Antiga, de l'actual UIB des de 1968 fins 1995. Com a investigador ha dirigit nombroses excavacions a Mallorca i Menorca (1958-1985). Especialitzat en Arqueologia Medieval, s'ha concentrat en l'estudi de la ceràmica d'època islàmica, tema sobre el qual ha publicat Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca (1978), El nombre de las cosas en al-Andalus (1991) i Introducció a l'estudi de la ceràmica andalusina (Lleida, 2007). Sobre la toponímia d'origen àrab de Mallorca, ha publicat Escrit sobre la terra. Estudis de toponímia (Palma, 1994) i altres obres. És autor de diferents estudis d'història de Mallorca, i recentment ha publicat Els Islam en las Islas Baleares. Mallorca musulmana según la Remenbrança … de Nunyo Sanç y el Repartiment … de Mallorca (2007) i el Llibre del repartiment de Mallorca o Llibre del rei (2008). El mateix 2008 ha publicat la traducció al català, en col·laboració amb el professor Nicolau Roser Nebot de la Universitat de Màlaga, de l'obra de Ibn ‘Amira al-Mahzumi Kitab Tarih Mayurqa a partir de l'ediciò àrab preparada pel professor Muhammad ben Ma'mmar de la Universitat d'Orà (Algèria). Des de 1986 dirigeix el “Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana” (BSAL). És Magister de la Maioricensis Schola Lullistica, membre corresponent del Deutsches Archeologisches Institut i corresponent de l'Academia de Bellas Artes de San Fernando, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Real Academia de la Historia , de la de Bellas Artes y Ciencias Históricas de Toledo, i de l'Institut Menorquí d'Estudis. Premi Ramón Llull 2008 del Govern de les Illes Balears i Premi 2008 de l'Asociación Profesional de Museólogos Españoles.

No és agosarat afirmar, entre els arabistes occidentals, que el que es publica a Orient no sol tenir gaire ressò entre nosaltres. També aquest retret caldria apuntar-lo en referir-nos als investigadors orientals respecte als treballs generats per l'arabisme occidental. No cal insistir en què la qüestió suposi una afirmació categòrica, puix excepcions sempre n'hi ha hagudes i sempre n'hi haurà. Pel que fa a la història de l'Islam a les Illes Orientals d'al-Àndalus, els canvis són simptomàtics. En poc temps, la recuperació del text perdut, a inicis del segle XVII, del Kitab Tarih Mayurqa d'Ibn ‘Amira al-Mahzumi ha vingut acompanyat d'una sèrie de novetats que, des de la publicació del text d'al-Zuhri els anys setanta del segle passat, no havíem pogut abastar de cap de les maneres. Aquestes noves edicions, deixant de banda l'esmentat Tarih Mayurqa, són el recull de les epístoles diplomàtiques del propi Ibn ‘Amira a partir dels manuscrits de l'Arxiu Nacional de Rabat, editades per Ah mad Azzawi (Rasa'il Ibn ‘Amira al-diwaniyya, Rabat, 2008), les respostes jurídiques d'Ibn Ward al-andalusi, alfaquí d'Almeria relacionat amb els fets de Mayurqa del segle XII (Aywiba Ibn Ward al-andalusi , Tetuan, 2008), editat per Muhammad al-šarif, i el text original d'al-Humaydi, el polígraf mallorquí exiliat a Bagdad que, a la fi, l'edició de 1982 ha arribat a les meves mans. Es tracta d'Al-dahab al-masbuk fi wa‘ h al-muluk (L'or fus que versa sobre les exhortacions dels sobirans), publicat a Riyad en aquella data gràcies al treball dels doctors Abu ‘Abd al-Rahman ibn ‘Uqayl al-hahiri i ‘Abd al-Halim ‘Uways. Caldria afegir la monografia redactada pel Dr. ‘Abd al-Razzaq H usayn Al-adab al-‘arabi fi yuzur al-Balyar (Poesia àrab a les Illes Balears) que, a partir de diversos tabaqat ja coneguts, presenta un panorama de la poesia àulica realitzada a les Illes Orientals que abasta tres períodes cabdals de l'Islam baleàric: les corts literàries de Muyahid (inicis del segle XI), Mubaššir Nahir al-Dawla (inicis del segle XII) i Sa‘id ibn Hakam de Menorca (segle XIII). Sobre aquestes novetats i els projectes d'investigació que s'han iniciat versarà la meva intervenció.

ROSER SALICRÚ I LLUCH és Científic Titular al Departament d'Estudis Medievals de la Institució Milà i Fontanals (IMF) del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) a Barcelona (des de l'any 2000), on actualment dirigeix un projecte de recerca finançat sobre “ La Corona d'Aragó a la Mediterrània medieval: pont entre cultures, mediadora entre Cristiandat i Islam” (HUM2007-61131) . Es va doctorar per la Universitat de Barcelona, amb Premi Extraordinari i Menció de Doctor Europeu, el 1996, sota la direcció de Maria Teresa Ferrer i Mallol. Entre 1996 i 1997 va desenvolupar la seva recerca a Gènova. Ha publicat, entre altres, les monografies El sultanat de Granada i la Corona d'Aragó, 1410-1458 (Barcelona, 1998); Documents per a la història de Granada del regnat d'Alfons el Magnànim (1416-1459) (Barcelona, 1999); i El sultanato nazarí de Granada, Génova y la Corona de Aragón en el siglo XV (Granada, 2007). Entre els seus treballs relacionats amb els contactes entre món cristià i món islàmic poden destacar-se The Catalano-Aragonese Commercial Presence in the Sultanate of Granada during the Reign of Alfonso the Magnanimous (2001); Mercenaires castillans au Maroc au début du XVe. siècle (2002); Caballeros cristianos en el Occidente europeo e islámico (2002); Más allá de la mediación de la palabra: negociación con los infieles y mediación cultural en la Baja Edad Media (2005); ¿Ecos de aculturación? Genoveses en el mundo islámico occidental y musulmanes en Génova en la Baja Edad Media (2005); ¿Repensando Granada? Presencia y penetración diferencial cristiana en el sultanato nazarí en la Baja Edad Media (2007); La diplomacia y las embajadas como expresión de los contactos interculturales entre cristianos y musulmanes en el Mediterráneo Occidental durante la Baja Edad Media (2007); Crossing Boundaries in Late Medieval Mediterranean Iberia: Historical Glimpses of Christian-Islamic Intercultural Dialogue (2008); Mudéjares diplomáticos, mediadores y representantes de los poderes cristianos en tierras islámicas (2008); “Cartas árabes” en romance conservadas en el Archivo de la Corona de Aragón (en premsa).

Torsimanys, mercaders o diplomàtics? Agents mediadors dels contactes entre la Corona d'Aragó i l'Islam occidental a la Baixa Edat Mitjana

La historiografia s'ha ocupat prou a bastament dels contactes de la Corona d'Aragó amb l'Islam occidental, que han donat peu a la publicació d'un bon conjunt de monografies i d'incomptables treballs més breus. Aquests estudis s'han centrat, sobretot, en l'anàlisi de les relacions político-diplomàtiques i/o de les relacions mercantils amb els estats islàmics, però no han parat esment específic ni en els individus que possibilitaren i vehicularen aquests contactes, exercint de diplomàtics, ni en aquells que els ajudaren i assistiren, en qualitat de traductors o intèrprets. Com a primer pas per poder-ne fer, en un futur, un tractament prosopogràfic més intensiu, un buidatge de les fonts i estudis publicats permet establir ja un primer cens de personatges i abordar una primera caracterització general dels seus perfils tipològics. Sovint més propers al concepte de mediadors o de traductors culturals que no pas al de diplomàtics pròpiament dits, l'anàlisi del contingut de les missions que els foren confiades és indestriable del de les seves funcions i poder decisori. Però, a la vegada, també és inseparable de la qüestió del seu aprenentatge, de les seves aptituds i dels seus coneixements lingüístics i culturals. D'aquesta manera, els límits i categoritzacions entre diplomàtics, torsimanys, mercaders i tota mena de personatges que podien exercir com a agents mediadors dels contactes amb l'Islam són, moltes vegades, difícils d'establir. I, en conseqüència, les pràctiques diplomàtiques s'hagueren d'adaptar i adoptaren, necessàriament, especificitats que són pròpies dels contactes amb l'Altre musulmà.

MUSTAPHA SAMADI is Professor of Islamic Sciences since 1993 in the University Hassan II/ Casablanca, Faculty of Letters Ben Msik. Coordinator of Islamic Studies Department. I teach the following subjects: History of Islam in Al-Andalus, Islamic Economy, Islamic Law. I published several books and articles about evicts in the Islamic era in Al-Andalus. My research interests focus on religious dialogue, Islam and ethnic minorities, etc. I participated in different conferences in Morocco, Holland (2003), Tunisia (2007), USA (2005, 2008).

My presentation will focus on communication aspects between Spain and Morocco during the Medieval period. I will develop my paper through an historical approach based on the following points: a. Andalusian manuscripts in Moroccan archives: How did the manuscripts move to Morocco ? How can we recognise them? What is their size to measure their importance? b. Religious forums between Spanish scholars and their Moroccan counterparts. c. The issues (Nawazil, Fatwas) which were raised during that period about Muslims in Catalan region, and cited in Moroccan sources. d. Muslim prisoners in Christian Spain and their role in enriching the religious and cultural dialogue between the two sides of the Meditteranean Sea. e. The Sufi movements and their role in the intercultural dialogue. I will conclude by stressing the strong Catalan presence through retrieving the collective memory, a fact which has to push researchers and scholars to get this memory back and bridge the gap between our two nations.

MAYA SHATZMILLER is Professor of Islamic History at the University of Western Ontario, London, Ontario, Canada and Fellow of the Royal Society of Canada. Doctorat du 3e Cycle, Université de Provence, Aix-en-Provence, France. Author of numerous articles, chapters in books, book reviews, Encyclopedia entries, monographs and edited volumes on social and economic Islamic history, among them: Her Day in Court: Women's Property Rights and Islamic Law in Fifteenth Century Granada (Islamic Legal Studies Program, Harvard Law School. Harvard University Press, Cambridge, Mass. 2007); The Berbers and the Islamic State: The Marinid Experience in Pre-protectorate Morocco (Markus Wiener Publishers, Princeton, 2000); Labour in the Medieval Islamic World (Arab History and Civilization: Studies and Texts, 4. E. J. Brill, Leiden, 1994); and L'Historiographie mérinide: Ibn Khaldun et ses contemporains (E.J. Brill, Leiden, 1982). She is the editor of the “Conflict and Trade” Series, Gorgias Press, USA, and on the editorial committee of the “Studia Khaldunica” website, Tunisian Academy, Tunisia. Former Fellow of Shelby Cullom Davis Centre for Historical Studies, Princeton University; Institute for Advanced Study, School of Historical Studies, Princeton, New Jersey, U.S.A. University of Pennsylvania Annenberg Research Institute for Judaic Studies. Visiting Professor School of Oriental and African Studies, University of London, UK, Department of Social Studies of Medicine, McGill University, Montreal, Canada, Princeton University, Department of History, Princeton.

Barcelona citizens were the first and only Europeans to have a recorded usage of gold dinars as early as 981. The flow of sub-Saharan gold to Christian Catalonia through Muslim Spain and North Africa was of significant political and economic implications and a case in point. The paper studies the role played by Islamic money in Europe's economic history and in particular its implications for the analysis of Europe's economic growth. It focuses on the impact generated by two consecutive Islamic monetary systems, one based on the dirham currency, the Islamic silver coin, the other, a gold and silver zone, shared by both economies, with special emphasize on the Mediterranean one. The first cycle, 650-1000, dominated by Islamic silver, excluded Western and Mediterranean Europe for all intents and purposes, but generated considerable economic growth in the Middle East, central Islamic Asia and the North-eastern Europe. The second cycle, 11th century to the 14th century, a Mediterranean gold zone fed by Islamic gold from sub-Saharan Africa, incorporated Mediterranean Europe, enabled its return to minting gold coin but excluded Northern Europe. The paper will examine how the availability of precious metals affected monetary circulation and minting in both economies and its outcome in terms of markets and economic performance. It will document the effect of the Islamic superior economic tools on Europe's return to monetary economy, through examination of European minting of imitations of both Islamic silver and gold coins. Using comparative statistical evidence of taxes, division of labour and textile production the paper will examine the impact of the two cycles on the monetization of both economies. The impressive Islamic economic growth beginning in the 8 th century serves to show how the Mediterranean with no monetary circulation and no specie stunted the Islamic economic growth which could only take place away from the Mediterranean through links to overland trade and markets. On the other hand, the lack of specie may have benefitted Europe in the long run, as its inability to compete with Muslim purchasing power led to the abolition of slavery, and eventually to technical innovations.

MARIA ELISA SOLDANI (Pisa, 1977) si è laureata all'Università di Pisa nel 2000 con Marco Tangheroni e nel 2006 ha ottenuto il titolo di dottore di ricerca all'Università degli Studi di Torino con una tesi realizzata in cotutela con l'Universitat de Barcelona, diretta da Renato Bordone e da Antoni Riera Melis. Le borse di studio ottenute in seguito — dal Centro Studi sui Lombardi e sul Credito nel Medioevo, dal Ministero degli Affari Esteri Italiano e dall'Institut d'Estudis Catalans — le hanno consentito di fare esperienze di ricerca in diversi archivi del Mediterraneo, soprattutto a Barcellona e a Malta . Allieva della Scuola Superiore di Studi Storici di San Marino dal 2007, a partire da giugno di quest'anno si incorporerà per tre anni a un gruppo di ricerca diretto da Roser Salicrú presso la Institució Milá i Fontanals del CSIC con un contratto di formazione JAE post-doc. Studiosa della civiltà mediterranea bassomedievale, si interessa da una parte di aspetti economici, sociali e politici nell'ambito delle relazioni fra Toscana, Sardegna e Corona d'Aragona, dedicandosi alla ricostruzione dei profili delle famiglie, delle reti e delle presenze mercantili all'estero, dall'altra dell'organizzazione economica, del commercio e della comunicazione interculturale a Rodi nel Quattrocento. Autrice di diversi articoli, di una monografia in corso di pubblicazione con il CSIC dal titolo Uomini d'affari e mercanti toscani a Barcellona nel Quattrocento e collaboratrice scientifica della rivista «Archivio Storico Italiano», ha partecipato a congressi e seminari in Italia e all'estero (Barcellona, Madrid, Parigi, Limerick, Leeds).

"E sia licito a' mercatanti katelani avere loggia": presenza e organizzazione dei mercanti catalani a Pisa, Siena e Firenze nel basso Medioevo

Una rilevante presenza mercantile catalana in Toscana risale almeno al Duecento, quando si ufficializza a Pisa con l'istituzione di un console. A partire dal consolato di Pisa, i catalani consolidano la propria posizione anche a Siena e a Firenze. Inizialmente i rapporti vengono gestiti dalla Corona d'Aragona in modo privilegiato con e mediante le istituzioni pisane sulla base di un principio di reciprocità. La situazione è destinata a cambiare nel 1406 con la conquista di Pisa da parte di Firenze e in seguito con l'irruzione di Alfonso il Magnanimo nella politica italiana. In questa relazione mi ripropongo di tracciare le principali caratteristiche dell'organizzazione della nazione catalana in Toscana e di problematizzare le modalità di questa presenza mercantile sulla base di un confronto con quella dei mercanti pisani, senesi e fiorentini nei territori della Corona d'Aragona. Oltre agli aspetti più strettamente legati alle attività commerciali, l'accento verrà posto sull'intervento delle istituzioni e sulla modalità di negoziazione tra le stesse che portava all'emanazione di trattati, privilegi e misure volte a garantire il rispetto dei contratti. Quindi l'analisi si sposterà sugli effetti che i cambiamenti di equilibri e di interessi nella politica italiana ebbero sulla presenza di questi gruppi mercantili.

ESPERANÇA VALLS és llicenciada en Filologia Hebrea per la Universitat de Barcelona. Ha realitzat els cursos de doctorat a la mateixa universitat dins el programa “El Gresol de la Cultura Mediterrània” obtenint el títol de Diploma en Estudis Superiors al 2001. També ha realitzat estudis en l'àmbit del judaisme a la Universitat de Castella la Mancha i sobre psicologia de les religions a la "Philipps Universität Marburg” d'Alemanya. Ara està preparant la tesi doctoral al voltant de la figura d'Abraham ben Itskhaq ha Leví, TaMakh a la Universitat de Girona. Ha participat en els cursos d'estiu de la UDG, de la UB i de la URL, ha impartit diversos cursos d'extensió universitària per a la Fundació Universitat de Girona i diverses conferències, principalment al voltant del judaisme català i del judaisme i la ciència. Ha estat promotora i organitzadora del I, II i III Congrés per a l'Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua Catalana i pròximament del IV Congrés previst per al mes d'octubre del 2010. Durant dos anys va realitzar un inventari de documents, mobles, immobles i restes arqueològiques dels jueus a l'edat mitjana de Barcelona per al Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona. Ara treballa per a l'Arxiu Històric de Girona en la classificació i interpretació de més de sis-cents manuscrits hebreus trobats en els lloms dels llibres notarials. Té publicats diversos estudis al voltant del palmiré, dels astrònoms jueus sota Pere III i Joan I, d'un manuscrit medicoastrològic del S. XIV, dels estudis de ciències en el món jueu i acaba de publicar, en el volum 6 de la col·lecció Biblioteca Judaico-Catalana, el llibre “Cap Estrella per a Israel” sobre astronomia i astrologia en el judaisme. Darrerament ha coordinat i dirigit la recerca de catalogació del fons jueu de l'Arxiu Diocesà de Barcelona els resultats de la qual foren publicats a: Valls, E. (dir. i coord.). Abella, G. Gómez, D; Juanhuix, M; Rincon, N; Vives, V. Regest dels documents relatius als jueus del Arxiu Diocesà de Barcelona. Barcelona: PPU; Institut Món Juïc, 2008. És membre fundador i codirectora de l'Institut d'Estudis Món Juïc, institut de recerca que té com objectiu investigar i divulgar tot allò que envolta al judaisme català.

El judaisme català destacà per la seva originalitat i productivitat a l'edat mitjana amb una major preponderància al llarg dels segles XIII i XIV. La producció cultural dels jueus catalans vingué marcada per la confluència en un sol espai de la ideologia cristiana i dels grans corrents del pensament jueu: el judaisme andalusí, la càbala, la tradició talmúdica provençal i el pietisme germànic. Aquesta minoria s'excel·lí en el nombre i qualitat de les seves obres en tots els àmbits del coneixement humanístic i de la ciència. Per bé que la figura del científic jueu sovint s'ha relacionat amb el de transmissor i traductor, hereu de la cultura àrab, amb la major part dels seus precedents científics visibles només dins de la literatura talmúdica, ens hem de replantejar, en base els estudis recents i les fonts, la singularitat de la ciència judeocatalana. Cal analitzar, des d'una perspectiva panoràmica i global, les contribucions, el pes que exerciren sobre la religió jueva i sobre el conjunt del saber medieval, les innovacions lèxiques que introduïren, les polèmiques que s'originaren per l'encontre de l'activitat científica i la religió, el grau d'originalitat de les obres i els elements propis de les traduccions. Són nombrosos els manuscrits hebreus medievals que es preserven i una bona part versen sobre temes científics. Molts menys, però, dels que probablement circularen en temps medievals. Analitzarem els àmbits i les temàtiques que conrearen els jueus catalans en les seves obres, la quantitat de manuscrits elaborats en aquestes terres, i quin fou el grau de propagació d'aquesta bibliografia arreu del món mediterrani i europeu.

MANUEL VAQUERO PIÑEIRO, doctor en Historia por la Universidad de Cantabria, es profesor de Historia Económica en la Universidad de Perugia (Italia). Sus investigaciones se centran en el estudio de la evolución de la estructura económica desde finales de la Edad Media hasta comienzos del siglo XX. Como temas principales destacan la formación y la distribución de la renta urbana y rural, las relaciones comerciales, la organización del trabajo pre-industrial. Su última publicación ha sido, Fra cristiani e musulmani: economie e territori nella Spagna medievale, Milano, Bruno Mondadori, 2008.

Desde finales del siglo XV hasta mediados del siglo XVI, Roma conoce una profunda transformación. La población aumenta y con ella se multiplica la demanda de bienes y de servicios. Al mismo tiempo, el papel financiero jugado por la capital del estado de los papas favorece la circulación de capitales. En este contexto que demuestra como en los albores de la modernidad el Mediterráneo todavía era un área económica muy vital, se coloca la presencia de una nutrida colonia de hombres de negocios catalanes en Roma, que forman un consulado y contribuyen a reforzar el prestigio de la iglesia nacional. Las actividades de estos mercaderes y banqueros, hasta su decadencia hacia finales de los años cuarenta del siglo XVI, van desde el préstamo internacional mediante letras de cambio hasta la importación de alimentos y bienes confeccionados, sin descuidar la producción de tejidos y el remunerativo negocio del comercio de alumbre hacia la Europa del norte.

NADIA ZELDES is the author of The Former Jews of this Kingdom. Sicilian Converts after the Expulsion (1492-1516), Brill, Leiden 2003 and many articles regarding Sicilian Jews and converts. Among her recent articles concerning the culture of the Jews of Sicily are: “Diffusion of Sicilian Exiles and their Culture as Reflected in Hebrew Colophons”, Hispania Judaica Bulletin, 5 (2007), pp. 303-332; ‘ The Last Multi-Cultural Encounter in Medieval Sicily: A Dominican Scholar, An Arabic Inscription and a Jewish Legend ' , Mediterranean Historical Review, 21 (2006), pp. 159-191; “The Diffusion of Sefer Josippon in Sicily and its role in the relations between Jews and Christians, Materia Giudaica, XI (2006), pp. 169-177; “Dress, Dancing and Music: Aspects of Renaissance Culture among Sicilian Jews and Converts”, in Le Usate leggiadrie: I cortei, le cerimonie, le feste e il costume nel Mediterraneo tra XV e XVI secolo, International Congress, Naples, Italy (in press). Dr. Nadia Zeldes is currently affiliated to the Hispania Judaica Project at the Mandel Institute of Jewish Studies, The Hebrew University, Jerusalem.

Catalan Jews and Conversos in Sicily: Migration, Cultural Encounters and Social Conflict

My premise in the coming paper is that the migration of Catalan Jews to Sicily was connected to two coinciding events: the destruction of the Jewish communities in the wake of the 1391 riots and the conquest of Sicily by the Catalan two Martins, the Younger and the Elder who both reigned as kings of Sicily . Refugees from the Aragonese lands, including Catalonia, left the Iberian peninsula for Sicily. This process is attested to by royal permits given to individual Jews or families to emigrate on the one hand, and by the presence of Catalan Jews in Sicilian documentation of the fifteenth century, on the other. Around the same time, Jews of Catalan origins came with the retinue of King Martin and Queen Maria, such as Joseph Abenafia, the king's physician who became the first Dienchelele (General Judge) of the Sicilian Jewish communities. The immigration of the Catalan Jews to Sicily provoked conflict with local Jewish elites who resented the changes brought by the newcomers. First and foremost were the administrative changes and reorganization of the community orchestrated by Joseph Abenafia, but there were religious aspects to this resentment as the newcomers claimed cultural superiority and a stricter religious observance, as manifested by the quarrels of the Catalan Rabbi Yona de Usiel with local Jews. The presence of Catalan conversos in Sicily is less well-documented but they too represent a cultural and politica elite that should be taken into account when discussing Sicilian Jewish history of this period. Finally, my discussion of the Catalan presence in Sicily has important implications for the linguistic and cultural profile of Sicilian Jewry in the last hundred years of its existence. In other words, how did the influx of Catalan and Aragonese Jews affect the Judeo-Arabic speaking autochthonous community?