Jaume Roig i el seu 'Espill'

Entre la professió mèdica i la literatura

Autor: 

Antònia Carré

Perfil biogràfic

Jaume Roig (València, c. 1400-1478), metge de prestigi social i professional a la València del seu temps, és l'autor d'una de les obres més emblemàtiques de la literatura catalana medieval, que ell mateix titula Espill (c. 1460). Els seus orígens familiars el relacionen amb Catalunya, ja que el seu besavi havia nascut a Mataró, i amb els estaments del poder municipal de la ciutat del Túria. El seu besavi, que es va instal·lar a València a començaments del segle XIV, consta com a jurat de la ciutat. El seu avi Pere Roig, notari de professió, va ser síndic de València i administrador de l'Hospital de Sant Llàtzer. El seu pare, el metge Jaume Roig anomenat “lo Vell”, fou conseller de la ciutat i examinador de metges.

Jaume Roig “lo Jove” devia néixer a València a començaments del segle XV. Mestre en medicina, no tenim documentació de la universitat on va estudiar, encara que podria ser que ho hagués fet a la de Lleida, fundada cap a l'any 1300 pel rei Jaume II. El seu prestigi social, heretat de la família, i la seva competència professional el van portar a ser metge de la monarquia, del municipi i dels estaments religiosos de la seva ciutat natal.

Ens consta el seu nomenament com a examinador de metges per als anys 1435, 1437, 1441, 1451, 1461, 1464, 1467, 1469, 1475, 1477 i 1478. El 1436 va formar part, juntament amb Manuel Díez, de la comissió que el municipi va crear per seleccionar el primer dels tribunals que, des d'aleshores, haurien d'examinar els menescals que volguessin exercir el seu ofici a la ciutat. Sabem que va ser administrador i metge visitador de malalts de l‘Hospital d'en Clapers des de 1450 fins a la seva mort, que va ser metge de l'Hospital d'en Bou (1466) i metge, administrador, majordom i diputat de l'Hospital dels Innocents (1452-1478), dedicat a l'atenció dels malalts mentals (fig. 9 i 10). Va ser conseller de València el 1456. Tenim documentada la seva vinculació professional amb els monarques catalanoaragonesos. Des del 1446 era metge de la reina Maria de Castella, esposa d'Alfons el Magnànim (fig. 11), la mort de la qual va certificar el 1458. El 1469 el trobem vinculat al servei de Joan II. Tenim constància, també, de la seva relació amb diversos convents i esglésies de València. Així, sabem que va portar el llibre de comptes de fàbrica de la parròquia de Sant Nicolau des del 1454, que va ser benefactor del monestir de la Trinitat (on va ser abadessa més tard Isabel de Villena) i que va intervenir en les obres de la seva construcció en nom de la reina Maria (1445-1459) i en les que va emprendre després l'abadessa sor Isabel. El 1448 consta com a metge del convent dels predicadors i també va ser-ne del monestir de la Trinitat, tots dos a València i de patronatge reial (fig. 12).

El 1441 Jaume Roig ja estava casat amb Isabel Pellicer, amb qui va tenir almenys sis fills que el van sobreviure, tres nois i tres noies, la meitat dels quals es van vestir els hàbits (Jaume Honorat va ser canonge i vicari perpetu de Terol i canonge i vicari general de València; Joana i Violant van ser monges a València). La seva esposa va morir el 1459 i a l'Espill s'hi refereix com a difunta.

Roig va arribar a tenir un bon patrimoni: diverses propietats a València —quatre cases a la ciutat (fig. 13) i diversos terrenys a prop— i d'altres béns, entre els quals és destacable la seva biblioteca amb 59 volums, la majoria dels quals són de medicina i testimoni de la seva formació universitària (Carré 1993). La valoració professional del metge Jaume Roig i el seu èxit social i econòmic són un exemple més del triomf que va obtenir entre totes les capes socials la nova medicina escolàstica, que es va implantar per tota l'Europa llatina a partir del segle XIII (fig. 8) (Carré 2014).

L''Espill'

Escrit pels volts de 1460, el mateix any que Joanot Martorell començava la redacció del Tirant lo Blanc, l'Espill és una ferotge diatriba contra les dones que s'ha de circumscriure en el debat que sobre la condició femenina se suscita en la literatura des del segle XIII (fig. 15) (Cantavella 1992). L'Espill està constituït per una consulta, adreçada al cavaller Joan Fabra, un prefaci dividit en quatre parts, que funcionen com una introducció i com una declaració de principis, ètics i estilístics, i quatre llibres dividits també de forma quatripartita (Carré 1994).

El protagonista-narrador de l'Espill (que no s'ha de confondre amb l'autor) s'adreça en primera persona al seu nebot de la ficció, Baltasar Bou, per explicar-li com l'han maltractat les dones al llarg de la seva dissortada vida i per convèncer-lo que n'ha de viure al marge per obtenir la salvació.

En el llibre primer el protagonista-narrador (el fals Roig, com el va anomenar Joan Fuster) relata els maltractes a què el sotmeté la seva mare i la seva vida de solter. En el segon, explica els seus tres desgraciats matrimonis amb una donzella que va resultar que no ho era, una viuda i una novícia, i l'intent frustrat de casar-se amb una beguina. En el llibre tercer s'adorm aclaparat per tots els problemes produïts per la companyia femenina, però pensant a casar-se ara amb una parenta. Aleshores se li apareix en somnis Salomó, que corrobora ideològicament, amb un reguitzell d'exemples pouats en les Sagrades Escriptures sobretot, el discurs contrari a la condició femenina dels dos llibres anteriors. Al llibre quart, el fals Roig, que ha estat il·luminat per l'aparició nocturna, ordena la seva vida al marge de qualsevol contacte amb el sexe femení, lliurat del tot a l'oració i a les obres de caritat cristiana. Només se salven de la crítica antifeminista la Mare de Déu i Isabel Pellicer, l'esposa ja morta de Jaume Roig.

Escrit en més de 16.000 tetrasíl·labs apariats i seguint la tradició romànica de la narrativa en vers, l'Espill és una obra complexa, difícil de definir. Bastit amb una macroestructura de sermó, plantejat amb una rigorosa composició i amb una clara voluntat d'estil, l'Espill és, per la seva exagerada posició en contra de les dones, una obra misògina. Pel model de vida ascètica que proposa és també un tractat moral que s'atribueix funcions doctrinàries i didàctiques ben clares. Per l'ús de la llengua, de la versificació i de les diverses formes de la comicitat, és una obra que es vincula amb la comèdia, tot passant per la sàtira; una obra escrita amb la intenció de provocar la rialla en el públic i d'establir polèmica literària i cultural amb la prosa d'art que triomfava a la València contemporània, el representant més conspicu de la qual és el teòleg i poeta Joan Roís de Corella (Carré 1994, 2002; Badia 1999; Carré - Torró 2015).

Tot i que només es conserva un manuscrit de l'Espill (Vaticà, Vat. lat. 4806, s. XV, fig. 1 i 2), que molt probablement va pertànyer a Angelo Colocci (fig. 3) (Carré 1993-1994), va tenir una destacada recepció, com ho testimonien les tres edicions impreses que se'n van fer al segle XVI (València, Francisco Díaz Romano,1531, fig. 4; Barcelona, Jaume Cortei, 1561, fig. 5; València, Joan de Arcos, 1561, fig. 6) i encara al segle XVIII (València, Josep Garcia,1735, fig. 7).

Els coneixements mèdics arriben a la literatura

A l'Edat Mitjana, els conceptes mèdics escolàstics van formar part del bagatge cultural dels autors que escrivien literatura en llengua vernacla arreu d’Europa. El saber mèdic, ­transmès, en principi, per la universitat i en llatí, es va anar estenent per totes les capes socials gràcies a les traduccions, als textos enciclopèdics, a les compilacions i a la predicació, que arribaven a tot tipus de públic perquè estaven escrits —o bé traduïts o, en el cas dels sermons, pronunciats— en la llengua vernacla de cada territori. És el que modernament s'ha anomenat procés de vernacularització del saber.

Des de fa unes quantes dècades, el contacte del discurs dels historiadors de la literatura amb el dels historiadors de la medicina ha propiciat un enfocament interdisciplinari dels àmbits de coneixement —encara que més en la direcció de la literatura cap a la medicina que no pas a la inversa— que ha donat com a resultat un enriquiment considerable del context cultural que ha produït els textos i de la seva interpretació literària. Els estudis provenen sobretot del món anglosaxó i francès i proliferen a partir de la dècada dels vuitanta del segle XX, tot i que hi ha precedents més antics, com l'estudi de Berthaud (1907) sobre els motius mèdics presents en la literatura francesa medieval o l’anàlisi de Gutmann (1965) del paper de la medicina i la filosofia en l’obra de Dante. S’han estudiat les interferències culturals que es produeixen entre la medicina i la literatura (Soupel i Hambridge 1982; Olson 1986; Cabanès 1997, 2000; Thomas 2008) i els conceptes mèdics en determinats autors i obres, des de Petrarca (Berté, Fera i Pesenti 2006), Boccaccio (Wray 2004), Chaucer (Heffernan 1995) o La Celestina (Amasuno 1999) fins a Rabelais (Antonioli 1976), Shakespeare (Hoeniger 1992), Molière (Dandrey 1998) o Dickens (Eysell 2005).

En el cas de la literatura catalana, el primer treball destacable que analitza un concepte mèdic aparegut en obres literàries és el de Cantavella (1993), que se centra en la cèlebre malaltia d’amor, anomenada 'amor hereós' tant pels metges com pels poetes. El treball de Lola Badia (1996) és una aportació fonamental perquè per primera vegada presenta una visió de conjunt de la significació cultural dels textos mèdics catalans, en reivindica la incorporació en el discurs de la història de la llengua i dona pautes per interpretar conceptes mèdics en passatges concrets d’Ausiàs March, Ramon Llull i el Cançoneret de Ripoll, entre d’altres, que fins aleshores havien resultat ben enigmàtics. Amb anterioritat, Cerveró (1987) havia estudiat el paper dels metges convertits en personatges en la literatura valenciana del segle XVI. Carré (1996a) ofereix una interpretació global de l’Espill de Jaume Roig des de la perspectiva mèdica, i paral·lelament Solomon (1997) en proporciona una altra que des de SCIÈNCIA.CAT no compartim. Redondo (1996) estudia les referències hipocràtiques en la poesia de finals de l’Edat Mitjana i Valsalobre (2005) analitza les referències farmacològiques a la literatura catalana medieval.

L'equip interdisciplinari de SCIÈNCIA.CAT treballa en aquesta direcció. La base de dades Sciència.cat DB inclou un buidatge sistemàtic dels temes de medicina, ciència i tècnica presents en les obres de la literatura catalana medieval, a càrrec de Carmel Ferragud, que serà consultable pròximament.

La medicina a l''Espill'

En nombrosos passatges de l'obra es trasllueix la formació mèdica universitària de Jaume Roig, que va molt més enllà del llistat de medicaments i malalties que Antoni Chabret publicava en apèndix a l'edició de Roc Chabàs de 1905. En són un bon exemple la presència de terminologia galènica —com els quatre humors i les diferents complexions— o l'esment de règims alimentaris d'acord amb el que recomanava la dietètica medieval.

La referència a la malaltia d'amor —que els tractats mèdics ubicaven al cap de l'home— n'és un bon testimoni. El savi Salomó afirma dues vegades que el fals Roig la pateix:

            Perquè el coral
            llur amorós
            mal d'hereós
            si el posseeix,
            sovent guareix
            (vv. 8572-76)

            tens hereós
            bestial fúria
            de gran luxúria
            (vv. 11995-97)

En el primer passatge, l'amor "hereós" és considerat clarament una malaltia que, segons el que explicaven els tractats mèdics (Wack 1990), pot tenir efectes nocius per a la salut del cos. En el segon passatge, la malaltia d'amor s'associa amb la bestialitat i la luxúria, que té efectes nefastos per a l'ànima de l'home ja que el deixa sense voluntat (Cantavella 1993; Carré 1996a).

A l'Espill es defensa la medicina escolàstica —practicada per metges cristians, de sexe masculí— i es critiquen tant els professionals que han seguit el model obert d'ensenyament —en particular, els jueus i les dones— com totes aquelles persones —dones, és clar— que empren mètodes curatius poc ortodoxos: les metgesses i curanderes, les llevadores (fig. 14), les nigromàntiques o les fetilleres.

Així mateix, la visió que manifesta l'Espill del cos de les dones s'adequa completament al que diuen els tractats mèdics dels temes relacionats amb la sexualitat femenina i la procreació (Jacquart i Thomasset 1985; Duby i Perrot 1990; Cadden 1993), com són la menstruació, el semen femení, el coit, l'embaràs, el part i la lactància (Carré 1996b, 2001b).

Tota la informació mèdica que apareix a l'Espill contribueix a dotar de versemblança la ficció, perquè qualsevol lector culte la podia contrastar amb els seus coneixements o experiència. I és que la medicina va esdevenir a la baixa Edat Mitjana un agent cultural de primer ordre, que va deixar la seva empremta en camps tan diversos com la predicació, la literatura (Carré 2015) o l'art.

Bibliografia

Principals edicions modernes

  • A. Carré, Jaume Roig, Espill, edició crítica d'—, Barcelona, Barcino (Els Nostres Clàssics, B33), 2014
  • A. I. Peirats Navarro, Jaume Roig, Spill, estudi, transcripció i notes a cura d'—, València, Acadèmia Valenciana de la Llengua (Clàssics Valencians, 1), 2010, 2 vols.+ 1 CD-ROM
  • A. Carré, Jaume Roig, Espill, edició [regularitzada], traducció [al català actual] i comentaris d'—, Barcelona, Quaderns Crema, 2006
  • R. Chabàs, Spill o Libre de les Dones per Mestre Jacme Roig, edición crítica con las variantes de todas las publicadas y las del Ms. de la Vaticana, pròleg, estudis i comentaris de —, Barcelona - Madrid, L'Avenç, 1905
  • R. Miquel i Planas, Spill o Libre de consells de Jaume Roig: poema satíric del segle XV, edició crítica acompanyada d'una notícia, notes i un repertori per —, Barcelona, Biblioteca Catalana, 1929-1950, 2 vols.

Traduccions a altres llengües

  • R. Miquel y Planas, El Espejo de Jaime Roig: poema valenciano del siglo XV, traducido al castellano [en prosa]... por —, seguido de la traducción inédita en verso de L. Matheu y Sanz (1665), Barcelona, Impr. Casa Miquel-Rius (Clásicos españoles de lengua catalana), 1936-1942 [reimpr.: Barcelona, Alianza Editorial - Enciclopèdia Catalana, 1987] [trad. al castellà actual]
  • M. N. Costa, Jaume Roig, Miroir: le livre des femmes, traduction du poème valencien en prose française, par —, postfaci de Stéphane Sanchez, Tolosa de Llenguadoc, Anacharsis, 2008 [trad. al francès actual, a partir de Miquel i Planas 1929-1950]
  • M. C. Delgado-Librero, The Mirror of Jaume Roig: An Edition and an English Translation of MS. Vat. Lat. 4806, by —, Tempe (Az), Arizona Center for Medieval and Renaissance Studies (Medieval and Renaissance Texts and Studies), 2010 [trad. a l'anglès actual]
  • A. Fratta, Jaume Roig, Specchio o Libro delle donne: introduzione, traduzione italiana e note, a cura di —, Santa Barbara (Ca), Publications of eHumanista (University of California), 2013 [trad. a l'italià actual a partir de Peirats 2010]
  • E. Moga, Jaume Roig, Espejo, València - Barcelona, Pre-textos - Barcino, 2016 [trad. al castellà actual a partir de Carré 2006 i 2014]

Estudis sobre l'autor i l'obra

  • L. Badia, “El saber i les lletres fins a 1500”, a Història de la cultura catalana, vol. 1 (L'esplendor medieval, segles XI-XV), Barcelona, Edicions 62, 1999, pp. 71-124
  • R. Cantavella, Els cards i el llir: una lectura del "Espill" de Jaume Roig, Barcelona, Quaderns Crema,1992
  • A. Carré, "La biblioteca del metge Jaume Roig", Anuari de Filologia (secció C), 16/4 (1993), 23-36
  • A. Carré, “L'estil de Jaume Roig: les propostes ètica i estètica de l'Espill ", dins L. Badia - A. Soler (eds.), Intel·lectuals i escriptors a la baixa Edat Mitjana catalana, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat - Curial Edicions Catalanes, 1994, pp. 185-219
  • A. Carré, "El manuscrit únic de l'Espill de Jaume Roig", Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 44 (1993-1994), 231-273
  • A. Carré, "La medicina com a rerefons cultural a l'Espill de Jaume Roig", dins A. Carré - J. Solervicens, Dos assaigs sobre cultura i literatura dels segles XV i XVI, Vic, Eumo, 1996a, 7-71
  • A. Carré, "L'Espill de Jaume Roig: bibliografia comentada", Boletín Bibliográfico de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, fasc. 15, (2001a), 383-414
  • A. Carré, "El rescrit de Jaume Roig i les noves rimades comediades", dins L. Badia - M. Cabré - S. Martí (eds.), Literatura i cultura a la Corona d'Aragó (s. XIII-XV): actes del III Col·loqui "Problemes i Mètodes de Literatura Catalana Antiga" (Universitat de Girona, 5-8 de juliol de 2000), Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat - Curial Edicions Catalanes, 2002, pp. 355-372
  • A. Carré - J. Torró, "L'Espill de Jaume Roig", a Àlex Broch (dir.), Història de la Literatura catalana, vol. 3 (Literatura medieval: segle XV, ed. Lola Badia), Barcelona, Enciclopèdia Catalana - Barcino - Ajuntament de Barcelona, 2015, pp. 251-304
  • J. J. Chiner Gimeno, "Del testamento e inventario de bienes de Jaume Roig al autor del manuscrito del Spill: documentos y nuevas hipótesis", Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 44 (1993-1994), 173-230
  • J. Fuster, "Jaume Roig i sor Isabel de Villena", dins J. Fuster, Obres completes, vol. 1, Barcelona, Edicions 62, 1968, pp. 175-210
  • A. Hauf, "De l'Speculum humanae salvationis a l'Spill de Jaume Roig: itinerari especular i figural", Estudis Romànics, 23 (2001), 173-219
  • A. I. Peirats, "L'Espill de Jaume Roig: notes per a una edició crítica", Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 74 (1998), 13-22
  • A. I. Peirats, Una aproximació a l'Espill de Jaume Roig, València, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana - Bromera, 2004
  • A. Rubio Vela, "Autobiografia i ficció en l'Espill de Jaume Roig: a propòsit de l'episodi en l'hospital", L'Espill, 17-18 (1983), 127-149
  • J.-A. Ysern i Lagarda, "Retòrica, sermonària, exempla i construcció textual de l'Espill de Jaume Roig", Revista de Lenguas y Literaturas Catalana, Gallega y Vasca, 5 (1996-1997), 151-180

Estudis sobre medicina i literatura

  • R. Antonioli, Rabelais et la médecine, Ginebra, Droz, 1976
  • M. V. Amasuno Sárraga, "Hacia un contexto médico para Celestina: dos modalidades curadoras frente a frente", Celestinesca, 23/1-2 (1999), 87-124
  • L. Badia, Textos catalans tardomedievals i ‘ciència de natures, discurs llegit el dia 21 de novembre de 1996 en l’acte de recepció pública a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Reial Acadèmia de Bones Lletres, Barcelona, 1996
  • M. Berté - V. Fera - T. Pesenti (eds.), Petrarca e la medicina: atti del convegno di Capo d'Orlando, 27-28 giugno 2003, Messina, Centro Interdipartimentale di Studi Umanustici, 2006
  • H. Berthaud, La médecine populaire dans la littérature romane, París, Faculté de Médecine de Paris, 1907
  • J. L. Cabanès (ed.), Littérature et médecine: laboratoire pluridisciplinaire de recherches sur l'imaginaire appliquées à la littérature (Pessac, Gironde), Talence, Université Michel-de-Montaigne Bordeaux III, 1997
  • J. L. Cabanès (ed.), Littérature et médecine II: laboratoire pluridisciplinaire de recherches sur l'imaginaire appliquées à la littérature (Pessac, Gironde), Talence, Université Michel-de-Montaigne Bordeaux III, 2000
  • J. Cadden, Meanings of Sex Difference in the Middle Ages: Medicine, Science and Culture, Cambridge, Cambridge University Press, 1993
  • R. Cantavella, "Terapèutiques de l’’amor hereos’ a la literatura catalana medieval", dins Actes del IX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Alacant, 1991), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1993, vol. 2, pp. 191-207
  • A. Carré, "El cuerpo de las mujeres: medicina y literatura en la baja Edad Media", Arenal: Revista de historia de las mujeres, 3 (1996b), 75-90
  • A. Carré, “Des de l’altra banda del mirall: la visió masculina del cos de les dones en l’embriologia medieval”, Asclepio, LIII/1 (2001b), 173-196
  • A. Carré, "Del Regiment de sanitat a la literatura: el cas d'Arnau de Vilanova", Anuario de Estudios Medievales, 45/1 (2015), 233-263
  • L. Cerveró, La medicina en la literatura valenciana del segle XVI, València, Tres i Quatre, 1987
  • P. Dandrey, La médecine et la maladie dans le théatre de Molière, París, Klincksieck, 1998
  • G. Duby - M. Perrot (dirs.), Storia delle donne a Occidente: il Medioevo, Roma - Bari, Laterza, 1990
  • J. Eysell, A Medical Companion to Dicken’s Fiction, Frankfurt am Main - Nova York, Peter Lang, 2005
  • L. García Ballester, La búsqueda de la salud: sanadores y enfermos en la España medieval, Barcelona, Península, 2001
  • R.-A. Gutmann, Dante: la médecine et la philosophie de son temps, París, Doin, Deren et Cie, 1965
  • C. F. Heffernan, The Melancholy Muse: Chaucer, Shakespeare and Early Medicine, Pittsburgh (Pa), Duquesne University Press, 1995
  • F. D. Hoeniger, Medicine and Shakespeare in the English Renaissance, Londres - Toronto, University of Delaware - Associated University Press, 1992
  • D. Jacquart - C. Thomasset, Sexualité et savoir médical au Moyen âge, París, Presses Universitaires de France, 1985 [trad. esp.: Sexualidad y saber médico en la Edad Media, Barcelona, Labor, 1989]
  • G. Olson, Literature as Recreation in the Later Middle Ages, Ithaca (NY), Cornell University Press, 1986
  • J. Redondo, "Hipòcrates líric a l'Humanisme català", Faventia, 18/1 (1996), 89-103
  • M. Solomon, The Literature of Misogyny in Medieval Spain: the Arcipreste de Talavera and the Spill, Cambridge, Cambridge University Press, 1997
  • S. Soupel - R. A. Hambridge, Literature and Science and Medicine: Papers Read at the Clark Library Summer Seminar 1981, Los Angeles (Ca), UCLA: William Andrews Clark Memorial Library, 1992
  • J.-P. Thomas, La plume et le scalpel: la médecine au prisme de la littérature, París, Presses Universitaires de France, 2008
  • P. Valsalobre, “Apotecaris i receptes en la literatura catalana antiga”, Mot So Razo, 4 (2005), 34-46
  • M. F. Wack, Lovesickness in the Middle Ages: The Viaticum and its Commentaries, Filadèlfia (Pa), University of Pennsylvania Press, 1990
  • S. K. Wray, “Boccaccio and the doctors: medicine and compassion in the face of plague”, Journal of Medieval History, 30/3 (2004), 301-322

Recursos web

Repertorio informatizzato dell'antica letteratura catalana (RIALC)

  • Edició electrònica de l'Espill de Jaume Roig, a cura d'Antònia Carré.

Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives

  • Facsímil del manuscrit únic de l'Espill de Jaume Roig (Biblioteca Apostolica Vaticana, Vat. lat. 4806).

Associació d'escriptors en llengua catalana (AELC)

  • Jaume Roig, a cura de Toni Terrades.

Visat, 6 (octubre de 2008)

  • Síntesi sobre Jaume Roig i l'Espill, a cura d'Antònia Carré

Amics dels Clàssics de la Fundació Carulla

  • Tres raons per llegir l'Espill, a cura d'Antònia Carré.

Youtube

  • L'Espill de Jaume Roig, per Raimon, a cura d'Antònia Mulet
    (i altres recursos a la columna dreta)

Notes al marge

1) Espill o Llibre de les dones?

El nom que li correspon és només Espill perquè així ho diu Jaume Roig en els versos 237-239: “est memorial/ doctrinal/ haurà nom Spill”. Les edicions impreses del segle XVI li canvien el títol pel de Llibre de consells (València, 1531; Barcelona, 1561) o pel de Llibre de les dones més verament dit de consells (València, 1561) perquè donen rellevància a l'apologia de la Mare de Déu que conté el llibre tercer, les excelses virtuts de la qual contrasten amb els grans defectes d'Eva. L'edició de Carles Ros de 1735, impresa a València, l'anomena Lo libre de les dones e de consells, títol que manté Francesc Pelagi Briz en la seva edició de Barcelona de 1865 i que Alfred Morel-Fatio també recull el 1884 en el primer article de pes dedicat a l'obra de Jaume Roig. Les edicions de la primera meitat del segle XX mantenen encara aquest equívoc, que cal eliminar.

2) Autobiografia

No s'ha de confondre l'autor Jaume Roig amb el protagonista i narrador de la història, que parla en primera persona, perquè no s'ha establert l'imprescindible pacte autobiogràfic entre l'autor i el receptor de l'obra. Així, el Jaume Roig real es va casar una vegada i va tenir sis fills, experiència vital que no té res a veure amb el seu personatge de ficció. Baltasar Bou, el nebot de la ficció a qui s'adreça el protagonista, en realitat era fill de Guerau Bou, amic de Jaume Roig. Era el propietari d'una casa a Callosa d'en Sarrià, on el metge Jaume Roig va viure entre el 1459 i el 1460, quan València era assolada per una epidèmia de pesta.

3) Els quatre humors i les complexions

La doctrina mèdica de Galè es basava en la teoria biològica de la Grècia clàssica dels quatre humors per donar una explicació racional de la malaltia i dels processos fisiopatològics que en derivaven. Així mateix, els quatre humors fixats pel galenisme —la sang, la flegma, la bilis groga i la bilis negra— conformaven una tipologia humana segons l’humor predominant en el cos de cadascú, de manera que hi havia temperaments sanguinis, flegmàtics, malencònics o colèrics. Els humors es combinaven amb els elements i les qualitats. Els elements —terra, aire, aigua i foc— constituïen qualsevol cos material, encara que fossin invisibles per als sentits. Les qualitats —fredor, calor, sequedat i humitat— es trobaven arreu, tant en el macrocosmos com en el microcosmos que era el cos humà: en els humors, en cada part del cos, en els medicaments o en els aliments. L’equilibri de les qualitats en els humors i en el cos humà era anomenat 'complexió', un concepte clau del galenisme medieval que indicava quina era la natura d’un ésser viu d’acord amb les seves qualitats elementals combinades amb l’humor preponderant. L’equilibri d’aquestes quatre qualitats comportava la salut de l’individu i el seu desequilibri la malaltia.

4) Model obert d'ensenyament

El model obert d'ensenyament funcionava al marge de la universitat escolàstica, reservada als homes de religió cristiana. Es basava en l'empirisme i era transmès per un mestre a un ajudant mitjançant un contracte d'afermament. Això vol dir que un jove es posava al servei d'un mestre que, a canvi de treball, li proporcionava manutenció, allotjament i li ensenyava els seus coneixements. Així van aprendre l'ofici molts metges, cirurgians, barbers, apotecaris o menescals. Durant molts anys, Jaume Roig va formar part, a València, dels tribunals examinadors de metges que determinaven la qualitat de l'aprenentatge i lliuraven les llicències per practicar, i també va integrar la comissió que va seleccionar el primer tribunal examinador dels menescals valencians juntament amb Manuel Díez.

5) vulgarització / vernacularització

El procés de transferència d'una part del saber a les llengües parlades que es donà a l'Europa de la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement s'ha convingut internacionalment d'anomenar "vernacularització". Aquesta expressió evita el greu anacronisme que comportaria el terme "vulgarització", perquè aquell procés no va consistir únicament en divulgació, com suggereix actualment aquesta expressió, sinó també en una complexa instrumentalització dels coneixements universitaris per part dels sectors extrauniversitaris, tant els que exercien els oficis pràctics sense tenir formació acadèmica com els profans que s'interessaven per diverses raons en les matèries pròpies d'aquests oficis.

Llegendes i procedència de les il·lustracions

1. Un foli del manuscrit únic de l'Espill de Jaume Roig (Vaticà, Biblioteca Apostolica Vaticana, ms. Vat. lat. 4806, f. 6r).

2. Filigrana del paper del manuscrit de l'Espill (mà amb estrella i lletra F al palmell).

3. Angelo Colocci (Iesi, 1474 - Roma, 1549), eclesiàstic i humanista italià que va reunir una important col·lecció de manuscrits de poesia romànica medieval, entre els quals molt probablement el de l'Espill.

4. Portada de la primera edició impresa de l'Espill (València, Francisco Díaz Romano, 1531).

5. Portada de la segona edició impresa de l'Espill (Barcelona, Jaume Cortei, 1561).

6. Portada de la tercera edició impresa de l'Espill (València, Joan de Arcos, 1561).

7. Portada de la quarta edició impresa de l'Espill, a cura de Carles Ros (València, Josep Garcia, 1735).

8. Un metge universitari (físic) assisteix un malalt (Bartomeu l'Anglès, Liber de proprietatibus rerum, París, Bibliothèque nationale de France, ms. Fr. 135, f. 223r, s. XV).

9. Antiga portalada gòtica de l'Hospital dels folls o innocents de València.

10. Interior d'un hospital medieval, en un manuscrit il·luminat del Canon d'Avicenna (Florència, Bibliloteca Laurenziana, ms. Gaddianus 24, Itàlia, s. XV).

11. Maria de Castella, com a lloctinent d'Alfons IV el Magnànim, presideix l'entrega del còdex dels Commentaria super Usaticis Barchinone de Jaume Marquilles als consellers de la ciutat (Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, ms. 01/1G-18, any 1448).

12. Claustre del monestir de la Trinitat, a València, del qual Jaume Roig va ser metge i on és enterrada la reina Maria de Castella.

13. Casa de Jaume Roig, just darrere la Llotja dels mercaders, un dels edificis més fastuosos de la València del s. XV.

14. Dones en la representació d'un part en un llibre d'hores (París, Bibliothèque nationale de France, ms. Lat. 9471, s. XV).

15. El poeta Virgili, segons la llegenda enganyat per una dona, en un tapís del segle XIV (Freiburg im Breisgau, Museu dels Agustins).

06/08/2010 - Actualitzat: 23/08/2017