El 'Regiment de sanitat per al rei d’Aragó' d’Arnau de Vilanova

Un manual de consells per conservar la salut de gran èxit

Autor: 

Antònia Carré

Arnau de Vilanova, un dels metges més rellevants de l’Occident llatí

Nascut probablement a València, Arnau de Vilanova (c. 1240-1311) (fig. 1) va ser un dels metges més rellevants de l’Occident llatí. El seu prestigi i reconeixement derivaven del fet que va escriure un bon nombre de tractats rellevants de medicina, tant teòrica com pràctica, que van tenir una ràpida acceptació i una llarga vigència, i perquè va servir com a metge fins a set reis (Pere el Gran, Alfons II i Jaume II d’Aragó; Frederic II de Sicília; Felip IV de França; Carles II i Robert I de Nàpols) i tres papes (Bonifaci VIII, Benet XI i Climent V).

A València, Arnau va ser admès a l’estat clerical, segurament quan encara era un nen, i d’adult hi va residir llargues temporades. Cal tenir en compte que l'estat de clergue tonsurat, sense haver rebut ordes majors, no impedia pas el matrimoni. Entre els anys 1260 i 1270, Arnau va estudiar medicina a Montpeller i en aquesta ciutat, que pertanyia a la Corona d’Aragó, va obtenir el títol de mestre en medicina. Aquí es va casar amb Agnès Blasi, filla d'una família de mercaders montpellerins. Aproximadament entre el 1290 i el 1300, va exercir de professor de medicina a la prestigiosa Universitat de Montpeller, on va contribuir a la reforma dels estudis universitaris dels futurs metges amb la introducció al currículum del que s’ha anomenat el “nou Galè” (García Ballester 1982) (fig. 2).

Arnau va ser un laic que va accedir al món del saber. El seu cas és un exemple conspicu de les actuacions decidides que, a partir del segle XIII, amb el renaixement de la societat urbana, van emprendre els laics que apostaven per accedir a la cultura, fins aleshores només a l'abast dels clergues, al mateix temps que manifestaven unes inquietuds espirituals profundes que els abocaven a dedicar la vida a difondre la fe i a reformar-la (Soler 1998). Tot i que Arnau, com a professor universitari que era, només va emprar el llatí per escriure la seva obra mèdica, els laics, en aquell nou context urbà, van impulsar l'ús de les llengües vernacles per poder accedir profitosament al saber i, fins i tot, noves construccions intel·lectuals concebudes des de fora de l'acadèmia (Cifuentes 2006; Badia, Santanach i Soler 2010 i 2016). Com Ramon Llull (1232-1316) o Dante Alighieri (1265-1321), Arnau de Vilanova va ser un intel·lectual laic que es va esforçar per esbotzar les fronteres que separaven els diversos camps del saber en interessar-se amb la mateixa passió per la filosofia, la teologia i les ciències d'aplicació pràctica. Arnau va ser un metge que teologitzava (Ziegler 1998) i per això també va escriure, sovint en català, obres de temàtica espiritual on manifestava el seu afany de reforma (espiritual i social), que no van quedar exemptes de polèmica (Mensa 2013).

El 'Regimen sanitatis ad regem Aragonum', un text fundacional del gènere

Entre 1305 i 1308, Arnau de Vilanova va escriure, en llatí, un 'regiment de sanitat' (regimen sanitatis) o règim de salut per al seu rei, Jaume II d'Aragó (fig. 3), amb el títol de Regimen sanitatis ad inclitum dominum regem Aragonum (Trias 1994; AVOMO X.1).

A grans trets, els regimina sanitatis són manuals higienicopràctics destinats a garantir el manteniment de la salut individual o col·lectiva oferint un règim general de vida. Hereus de la medicina àrab i grega, consisteixen en un recull de regles que ensenyen a actuar de manera higiènica i a evitar els excessos, que comporten sempre conseqüències nefastes per a qui els practica. La majoria estan basats en les 'sis coses no naturals' (sex res non naturales) del galenisme i en la seva incidència directa en la salut o la malaltia. Hi ha regiments de sanitat ad personam, és a dir, de caràcter particular, destinats a un sol individu, que pertany lògicament als estaments més elevats de la societat, i que estan escrits en un llenguatge sense tecnicismes, els quals es caracteritzen per incorporar consells útils per alguna malaltia concreta que pateix el destinatari. I hi ha també regiments generals, de caràcter universitari, escrits amb un rigor més professional perquè tenen com a destinataris els metges, que els han d'utilitzar per dictar normes higièniques vàlides per a una col·lectivitat.

El gènere dels regiments de sanitat es comença a desenvolupar al segle XIII, es consolida a la primera meitat del XIV i aconsegueix una extraordinària difusió al llarg de tot el XIV i el XV. El gènere es consolida entre l'auge de la universitat escolàstica —creadora i transmissora del nou discurs mèdic— i la Pesta negra de 1348. Al llarg d'una cinquantena d'anys, metges amb formació universitària que exerceixen també de professors a les facultats de medicina són els autors de diversos regiments de sanitat, molt més ben estructurats que els del segle XIII. Els autors pertanyen a l'elit professional, com evidencia la seva vinculació a les corts de prínceps, de reis i de papes. Els regiments que escriuen no són obres de joventut, sinó de maduresa, redactades quan ja s'han guanyat el prestigi i la confiança dels seus protectors.

El règim de salut estructurat al voltant de les 'sis coses no naturals' (vegeu Notes al marge) més important és el que va escriure Arnau de Vilanova per al rei Jaume II d'Aragó, i servirà de model per a regiments més tardans. El Regimen sanitatis ad regem Aragonum fixa el títol habitual de les obres del gènere, que a partir d'ara apareixerà en moltes altres. Fixa l'estructura de la composició, basada en els paràmetres exteriors al cos humà, que serà represa per molts dels tractats posteriors. I fixa les regles d'una medicina preventiva escrita de manera que és fàcil de comprendre i que està enfocada a la pràctica mèdica (Nicoud 2007).

Quan va encarregar un regiment de sanitat al seu metge de confiança, el més eminent i també el seu amic personal, Jaume II volia tenir a l’abast un recull sistemàtic i pràctic de regles per mantenir la seva salut, amb especial atenció a la dietètica (fig. 4) i amb constants referències a la seva persona (era de complexió sanguínia, patia hemorroides, dolors articulars i restrenyiment).

Difusió del text original llatí

El Regimen sanitatis ad regem Aragonum d'Arnau de Vilanova és el text d'higiene medieval del qual s'han conservat més còpies manuscrites llatines: 78 manuscrits dels segles XIV i XV, 61 dels quals en contenen el text complet (fig. 5). Aquesta profusió de còpies demostra que l'obra va respondre a unes necessitats ben vives en aquella societat urbana i que, tot i estar pensada per al context mediterrani, va interessar arreu de l'Occident llatí.

Una abundància de testimonis manuscrits com aquesta fa preveure una notable difusió impresa posterior, i així és. Hi ha 12 edicions fetes en poc més d'un segle. L'edició prínceps es va publicar a començaments del 1470 en algun lloc d'Itàlia i és l'única que conté només el Regimen sanitatis. La van seguir tres edicions incunables més (impreses a Colònia abans de 1482; Lovaina c. 1485; i Anvers c. 1491) i vuit edicions posteriors, on el regiment va formar part de les Opera d'Arnau (Lió 1504, Venècia 1505, Lió 1509, Lió 1520, Venècia 1527, Lió 1532, Basilea 1585 i Lió 1586) (fig. 6).

L'existència de traduccions a altres llengües és una prova evident més de l'èxit i difusió d'una obra, perquè es produeixen quan hi ha una demanda social que les reclama. Coneixem, per ara, l'existència de traduccions (algunes d'elles parcials) del regiment d'Arnau a cinc llengües: el català, l'hebreu, el francès, l'alemany, l'italià i el castellà. Les traduccions al català, a l'hebreu, al francès, a l'alemany i a l'italià —que, a diferència de les anteriors, que són completes, només és del capítol de les hemorroides— són medievals. La traducció castellana i una altra de francesa ens han arribat en edicions dels segles XVI i XVII.

La reina Blanca d’Anjou, esposa de Jaume II, encarrega la traducció catalana

Encara en vida d'Arnau, el cirurgià major de Jaume II, Berenguer Sarriera, va traduir al català el Regimen sanitatis per encàrrec de la reina Blanca d’Anjou (fig. 7-8) i així ho declara a l'important pròleg que va afegir a la traducció. La traducció es va fer entre 1305/1308, data estimada de la redacció original, i l’octubre o, com a molt tard, el desembre de 1310, dates de la mort de la reina i de Berenguer Sarriera, respectivament, però és molt probable que es fes abans de 1310.

La reina Blanca podia haver encarregat la traducció en previsió d’un viatge, i és ben possible que fos el de la campanya d’Almeria de 1309-1310, on la reina va acompanyar Jaume II i en ocasió del qual Arnau de Vilanova escriuria un altre regiment de sanitat, conegut com a Regimen Almarie, que en aquest cas estava pensat per a l'exèrcit del rei (AVOMO X.2). De la conquesta d’Almeria se’n parlava a la cort des del 1305, seguint o aprofitant la proposta de rex bellator de Ramon Llull, i a partir del desembre de 1308 es va començar a preparar de manera efectiva. Hi podia haver pesat el precedent familiar de la besàvia de Blanca d’Anjou, Beatriu de Savoia, comtessa de Provença, que va encarregar a Aldobrandí de Siena la redacció del seu regiment de sanitat titulat Livre de physique ('Llibre de medicina') o Régime du corps amb motiu d'un viatge que va emprendre per visitar les seves quatre filles reines, segons consta en una de les famílies dels manuscrits que ha tramès l'obra, escrita en francès l'any 1256 (actualment, tot i que falta una edició crítica actualitzada de l'obra, es discuteix aquesta dedicatòria, però, si no és certa, podria indicar que Beatriu la va 'adoptar' per al seu ús).

La reina Blanca, ¿podia tenir coneixement de l'existència d'aquest regiment de sanitat escrit en llengua vernacla i voler imitar així la pensada de la seva ascendent? O potser, simplement, les traduccions d'obres de diferent temàtica a la llengua parlada que, com afirma Sarriera al pròleg, feia uns quants anys que començaven a elaborar-se i a circular pels seus regnes li van donar la idea de procurar-se'n una d'un manual tan útil, dedicat a una matèria tan sensible i valorada en el nou context urbà com era la salut, en ella sempre precària a causa dels nombrosos parts i de l'habitual itinerància de la cort (els parts i la salut de la reina a Martínez Ferrando 1948). Fos el motiu que fos, la seva iniciativa devia comptar amb tot el suport de Jaume II, patró, ell mateix, de diverses traduccions catalanes.

En qualsevol cas, fent així Blanca passava a ser una de les impulsores del procés de vernacularització del saber, que era especialment actiu en tot el que tocava la salut i no pas per casualitat. Que Jaume i Blanca s'impliquessin en l'obra d'Arnau evidencia que la medicina escolàstica comptava amb el patronatge de les corts reials, molt clar a la cort catalana. I que Blanca fos la comitent de la traducció catalana indica que les dones donaven igualment suport a la tasca traductora, també en l'àmbit de la medicina i la ciència.

Les dues traduccions catalanes del 'Regiment de sanitat' d’Arnau

El regiment de sanitat que Arnau de Vilanova va escriure per a Jaume II es va traduir dues vegades al català. La primera traducció, i més important, és l'elaborada per Berenguer Sarriera; la segona, feta a partir d'un abreujament, és anònima.

La traducció de Berenguer Sarriera (Regiment de sanitat), elaborada entre 1305/1308 i 1310, es conserva en dos manuscrits: el ms. 10078 de la Biblioteca Nacional de España, a Madrid (M), copiat durant el segon quart del segle XIV (fig. 9-10); i el ms. 1829 de la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona (B), copiat a mitjan segle XV (fig. 11-12). És una bona traducció, fidel al text llatí, que Sarriera encapçala amb un pròleg molt destacat per l'actitud que hi demostra i la informació que hi dóna (Cifuentes 1999).

La traducció anònima (Summa del regiment de sanitat) segurament és feta a partir d'una versió en llatí que abreujava el text original d'Arnau, tot i que fins ara no s'ha localitzat. Aquesta traducció catalana es conserva en el ms. Barb. lat. 311 de la Biblioteca Apostolica Vaticana (V), copiat al segon quart o mitjan segle XV (fig. 13). La traducció, però, es pot datar abans de cap a 1327, no gaire després de la de Berenguer Sarriera, i l'abreujament llatí havia de ser, per tant, molt pròxim a l'obra original d'Arnau.

El destinatari d’aquesta segona traducció, que no conté cap pròleg, ja no és Jaume II, perquè s’hi han suprimit gairebé totes les referències a la seva reial persona (en especial, el capítol dedicat a les hemorroides) i s’hi han eliminat molts dels apartats que tracten dels tipus de carns, com si el consum de carn no fos tan habitual per al grup social al qual inicialment es destinava, potser clergues. Tant l'abreujament llatí com la traducció evidencien el gran interès que l'obra d'Arnau va suscitar en públics diversos.

Aquest interés encara va ser més ampli. Les traduccions catalanes van contribuir a fer que l'obra arribés a les comunitats hebrees de l'arc mediterrani nord-occidental, en les quals metges i no metges anhelaven poder-se servir dels coneixements emanats de la prestigiosa institució universitària que, paradoxalment, els excloïa. Dues de les traduccions hebrees del text complet del Regimen sanitatis estan fetes a partir de la catalana de Sarriera: la de Jucef ben Jafudà ha-Sefaradí, potser de Castelló d'Empúries, que devia fer-se a finals del segle XIV, amb un extens pròleg del traductor (García Ballester, Ferre i Feliu 1990), i la de Samuel ben David Eben-Soham, àlies Burla, feta a Tàrent (al sud de l'antic regne de Nàpols) el 1466 (fig. 14). A més, una de les traduccions hebrees de la versió abreujada també va ser feta, per Israel ben Jucef Caslarí "vint anys després" que l'obra original d'Arnau (vers 1326-1327), a partir de la traducció catalana d'aquest abreujament (Feliu 2006-2007). Majoritàriament, es conserven en manuscrits del segle XV fets a Itàlia, que suprimeixen el pròleg de Sarriera i, sovint, el capítol pensat per a Jaume II.

Del taller de còpia a les biblioteques mèdiques i profanes

La traducció al català del Regimen sanitatis ad regem Aragonum d’Arnau forma part del grup de les traduccions catalanes més primerenques de medicina, ciència i tècnica, datables a finals del XIII i a començaments del XIV. Integren aquest grup algunes traduccions impulsades per Jaume II, com les del Secretum secretorum o les perdudes de diverses parts del Kitāb al-taṣrīf d'al-Zahrāwī (Albucasis), les del Thesaurus pauperum, el Dragmaticon Philosophiae de Guillem de Conches (Guillelmi de Conchis 1997), la Chirurgia de Teodoric Borgognoni, el Quart del Cànon d'Ibn Sīnā (Avicenna), els Aforismes d'Hipòcrates (Hipòcrates 2000) o el Lilium medicine de Bernat de Gordon (Carré i Cifuentes 2017), entre altres.

El procés de transmissió manuscrita de les dues traduccions catalanes del Regimen sanitatis evidencia que la feina va ser feta per professionals preparats, responsables i conscients, que tenien coneixements mèdics, que sabien llatí i que segurament pertanyien a un taller de còpia (fig. 15). El text transmès pel ms. B demostra que el copista no es limitava a copiar la traducció catalana de Sarriera, sinó que actuava amb criteris d’editor, ja que contrastava la còpia amb un text llatí que tenia al davant, que li permetia introduir-hi esmenes, modificar el text amb canvis d'ordre i de rúbriques, abreujar-ne determinats fragments o afegir-hi glosses en altres. Com demostren alguns manuscrits d'altres obres (per exemple, els de les dues traduccions catalanes de la Chirurgia de Teodoric Borgognoni, la completa de Guillem Corretger i la parcial de Bernat de Berriac, estudiades per McVaugh 2012), aquesta devia ser una pràctica més habitual del que podria semblar.

Fa de mal dir, però és possible que a les ciutats existissin tallers de copistes professionals especialitzats en aquest tipus d'obres, que cada dia tenien més demanda en aquell context urbà. Una demanda que, igualment, cada dia era més exigent amb la qualitat del producte. Més encara: autors com Ramon Llull van crear-se tallers de còpia per difondre les seves obres. En el cas d'Arnau de Vilanova, que, a diferència de Llull, comptava per a això amb el circuit del llibre universitari, no s'ha estudiat si va crear un taller d'aquestes característiques per a les seves obres mèdiques llatines, però sí que comptava amb almenys un, situat a casa de l’apotecari de Barcelona Pere Jutge, per a la còpia de les obres espirituals.

La gran quantitat de manuscrits llatins conservats i l’existència de dues traduccions catalanes del Regimen sanitatis tan primerenques (la de Berenguer Sarriera i l’abreujada anònima) prova la difusió social que va tenir l’obra de manera immediata. Jaume II mateix va difondre la traducció de Sarriera a la cort i al seu entorn, però els inventaris post-mortem conservats indiquen que els possessors d'aquestes dues traduccions catalanes van acabar pertanyent a categories socials variades: membres de la reialesa i de la noblesa, eclesiàstics i, sobretot, individus de diversos sectors de la burgesia (notaris, juristes i 'ciutadans' d'ofici no precisat), alguns dels quals vinculats a la cura de la salut (metges pràctics i apotecaris).

Si els primers destinataris de l'obra i de la traducció de Sarriera van ser els reis, l’interès per aquest tipus de textos, tant en llatí com en vulgar, ben aviat es va estendre a totes les capes socials. I és que, sobretot a les ciutats, hi havia un públic ampli àvid d'adquirir coneixements que els poguessin enriquir espiritualment i també ser útils en la vida quotidiana, com és el cas dels que podien proporcionar-los els regiments de sanitat, que tenien una utilitat pràctica immediata en una qüestió central en la vida urbana, i eren encara més útils quan es podien llegir en la llengua parlada.

Gràcies sobretot a les traduccions vernacles, els coneixements transmesos pels textos mèdics es van disseminar per tot tipus de creacions socials, artístiques i intel·lectuals, i són evidents en les arts plàstiques i, en particular, en la literatura, com per exemple en el Romanç d'Evast e Blaquerna de Ramon Llull, Lo crestià de Francesc Eiximenis, l'Espill de Jaume Roig o el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (Carré 2015).

Bibliografia

Edicions llatines modernes

  • Arnaldi de Villanova, Regimen sanitatis ad regem Aragonum: un tractat de dietètica de l'any 1305, edició crítica, comentaris i notes a cura d'A. Trias Teixidor, Barcelona, ETD, 1994.
  • Arnaldi de Villanova, Regimen sanitatis ad regem Aragonum, edició de Luis García Ballester i Michael R. McVaugh, estudi introductori de Pedro Gil-Sotres, amb la col·laboració de J. A. Paniagua i L. García Ballester, Barcelona, Fundació Noguera - Universitat de Barcelona (AVOMO, X.1), 1996.

Edicions catalanes modernes

Selecció d’estudis

Recursos web

Corpus digital d’Arnau de Vilanova

  • Informació sobre la vida, l'obra i el mite d'Arnau de Vilanova.

Sciencia.cat DB

  • Descripció dels ms. 10078 de la Biblioteca Nacional de España, a Madrid (M), del ms. 1829 de la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona (B), i del ms. Barb. lat. 311 de la Biblioteca Apostolica Vaticana (V).

PhiloBiblon BITECA

  • Descripció dels ms. 10078 de la Biblioteca Nacional de España, a Madrid (M), del ms. 1829 de la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona (B), i del ms. Barb. lat. 311 de la Biblioteca Apostolica Vaticana (V).

Google Llibres

  • Edició del Regiment de sanitat per al rei d'Aragó i dels Aforismes de la memòria d'Arnau de Vilanova, a cura d'Antònia Carré (2017).

Notes al marge

1. El “nou Galè”

Luis García Ballester (1982) va anomenar “nou Galè” el nou corpus d'obres que es van introduir als estudis universitaris de medicina a finals del segle XIII i començaments del XIV, primer a Montpeller i tot seguit a totes les facultats de medicina de l'Occident europeu (Bolonya, Pàdua, París, etc.). La reforma va suposar la incorporació de noves obres del galenisme al currículum, i va comportar una ampliació sense precedents de l'horitzó intel·lectual dels futurs metges. Aquest "nou Galè", que posava l'accent en la patologia i la terapèutica i que entenia la medicina com una eina per fer front a la malaltia i no com una matèria per a l'especulació escolàstica, va consistir en l’estudi i anàlisi de diversos tractats traduïts de l’àrab al llatí: unes trenta-cinc obres de Galè, els tractats del galenisme àrab —en particular, el Canon medicine d’Avicenna i el Liber Almansoris de Rasís— recentment traduïts a Toledo i les traduccions que havia fet Constantí l’Africà a Montecassino, com el Pantegni d'Alí Abbàs, la Isagoge de Joannici i les obres d’Isaac Israeli.

2. Les sex res non naturales ("sis coses no naturals") del galenisme

El de les sex res non naturales ("sis coses no naturals") és un concepte central de la doctrina mèdica hipocraticogalènica (galenisme), vigent en la medicina occidental i del món àrab fins al segle XIX. Explica racionalment els factors externs al cos humà que incideixen en la salut o la malaltia i que, per tant, cal gestionar de manera adequada.

A partir de l'esquema fixat pel Pantegni d'Alí Abbàs i la Isagoge de Joannici, que, llevat d'una, les exposa per parelles, són les següents:

  1. Aire i ambient: l'entorn ambiental. L'aire respirat refrigera la calor innata del cos humà i impedeix que s'assequi l'humit radical, el principi de vida que garanteix el funcionament de l'organisme, però que es va consumint dia a dia durant l'existència. Escollir un 'bon aire' i no un 'mal aire', 'corrupte', per respirar és fonamental per al manteniment de la salut i pot dependre de l'estació de l'any i del clima. Parlar de l’aire vol dir també parlar de les habitacions i les cases (que han de ser ben ventilades) i dels vestits (que conserven la calor natural del cos) perquè són elements que formen part de l'ambient que envolta l'individu.
  2. Exercici i repòs: el moviment. L'exercici físic (fig. 16) és important perquè remou la calor natural, elimina les superfluïtats del cos i fortifica els membres, és a dir, n'augmenta la massa muscular. Se'n prescriu el temps, la duració i la manera de fer-ne i també quan i com no se n'ha de fer. Els massatges, els banys (fig. 17) i la neteja del cos són aspectes complementaris de la segona cosa no natural. Els dos tipus de banys més habituals en els regiments de sanitat són el bany de stupha (estuba), de vapor, per a tot el cos, i el solium, que consisteix a remullar només una part del cos.
  3. Menjar i beguda: l'alimentació. La tercera cosa no natural és la dietètica (a diferenciar de la 'dieta', que en el galenisme era sinònim de règim general de vida), que contempla els aliments, tant d’origen vegetal com animal (fig. 18), i també les begudes. Se'n regulen la qualitat i la quantitat, entre altres aspectes.
  4. Son i vigília: el dormir. El son és beneficiós per a l'organisme i s'ha de regular amb mesura l'hora, la duració i la manera de dormir. Els regiments parlen de les postures i les robes més sanes per dormir i també de l'insomni o vigília, voluntària o no (fig. 19).
  5. Excreció i secreció: els residus. La cinquena cosa no natural és l'evacuació dels residus produïts per les tres 'digestions' (la gàstrica, l'hepàtica i la sanguínia), que s'expel·leixen amb els excrements, l'orina, la suor, el semen, les llàgrimes, els mocs, els esputs, etc. Els mitjans d'evacuació utilitzats per la medicina hipocraticogalènica són la flebotomia (o sagnia), les ventoses, les escarificacions, les sangoneres, els cauteris, els emètics, els purgants, els clisteris i els supositoris. Les relacions sexuals (fig. 20) s’inclouen aquí, considerades pels tractats mèdics com una qüestió fisiològica necessària per al manteniment de la salut, al marge del plaer i del vessant emocional que el plaer pugui implicar, si bé els regiments adreçats a eclesiàstics n'aporten alternatives.
  6. Moviments de l'ànim: les emocions. Els moviments afectius de l'ànima sensitiva, anomenats 'passions' pels filòsofs naturals i 'accidents' pels metges, són l'alegria, la tristesa, el temor i la ira, que són observats clínicament pels metges. El cant i la música contribueixen a l'alegria.

3. L’obra mèdica llatina d’Arnau de Vilanova i les traduccions catalanes

Com que era un metge universitari, Arnau de Vilanova va escriure totes les seves obres mèdiques en llatí, que van essent publicades per un equip interdisciplinari d’investigadors de prestigi internacional a la col·lecció Arnaldi de Villanova Opera Medica Omnia (AVOMO), editada per la Fundació Noguera i la Universitat de Barcelona.

Una petita part de l'obra mèdica va cicrular en català. S'han conservat tres traduccions catalanes de dues obres d’Arnau: la traducció que Berenguer Sarriera va fer del Regimen sanitatis ad regem Aragonum, la traducció de la versió abreujada d’aquest mateix regiment i la traducció dels Aphorismi de memoria (totes tres editades a Arnau de Vilanova 2017). A part d'aquestes traduccions conservades, va existir una traducció catalana de la Practica summaria i una altra de l'Antidotarium que va circular a nom d’Arnau de Vilanova, encara que no se n’ha localitzat cap manuscrit (Cifuentes 2011-2013). Igualment, Arnau va traduir de l'àrab al llatí el Kitāb al-adwiya al-mufrada (Liber de medicinis simplicibus) d'Abū-s-Ṣalt de Dénia, obra que després va ser traduïda al català (transcripció a Arnau de Vilanova 2004). I, d'altra banda, a nom d'Arnau van circular en català diverses receptes esparses, autèntiques o no, i algunes de les obres de l'extens corpus apòcrif que li era atribuït (Cifuentes 2011-2013 i Arnau de Vilanova 2017).

4. L’edició de Miquel Batllori del Regiment de sanitat en català (1947)

L’any 1947, Miquel Batllori va publicar la primera edició crítica de les dues traduccions catalanes del Regiment de sanitat per al rei d’Aragó (en un volum que contenia també la dels Aforismes de la memòria). La traducció de Sarriera la va editar a partir de l’únic manuscrit que en aquell moment se’n coneixia, el ms. 10078 de la Biblioteca Nacional d’Espanya (fig. 9-10), que en conté el text incomplet (li falten tres folis). Va haver de suplir la part absent traduint-la del text llatí de l’edició de les obres d’Arnau impresa a Lió l’any 1520, perquè aleshores no hi havia cap edició crítica llatina d'aquesta obra. Miquel Batllori era conscient que estava proporcionant un text digne d’aquesta important traducció, però també que la seva tasca era provisional. Diversos estudiosos advertiran més tard dels errors que contenen les edicions renaixentistes d'Arnau, de manera que no poden ser útils per a la fixació del text llatí (Giralt 2002).

Miquel Batllori va fixar el text amb rigor i pocs errors, comprensibles atesos els instruments de treball que en aquella època tenia a l'abast. A la "Notícia preliminar" que encapçalava l’edició, Batllori va fer una presentació de l'obra mèdica d'Arnau i va dibuixar un panorama exhaustiu per l'època de les traduccions catalanes medievals d'obres mèdiques que s'han conservat. L'estudi de Batllori no deixava clar si la versió abreujada del Regimen sanitatis provenia de la traducció de Berenguer Sarriera o si es tractava d’una traducció diferent, però té el mèrit d'haver reunit en poques pàgines tot el que se sabia en aquells anys.

Només dos anys després, el 1949, Martí de Riquer va donar a conèixer l'existència, en una col·lecció particular, d'un altre manuscrit, aquest complet, amb la traducció catalana de Sarriera del Regimen sanitatis d'Arnau, que actualment és el ms. 1829 de la Biblioteca de Catalunya (fig. 11-12). Aquesta descoberta ja demanava que s’emprengués una nova edició crítica del text d’Arnau.

La publicació de dues edicions crítiques llatines del Regimen sanitatis (Arnau de Vilanova 1994 i 1996), l’edició d’una de les traduccions catalanohebrees de l'obra (Feliu 2009), els nous estudis sobre la vida i l’obra d’Arnau (Corpus digital d’Arnau de Vilanova) i, sobretot, la publicació d’estudis rellevants i complets sobre el gènere dels regimina sanitatis (el de Gil-Sotres a l'edició llatina de 1996 i el de Nicoud 2007) han fet possible l’aparició d’una nova edició crítica de les traduccions catalanes del Regimen sanitatis, que incorpora el text català que mancava i corregeix les poques errades que va cometre Batllori, i que a la introducció actualitza els coneixements adquirits al llarg de les útimes dàcades (Arnau de Vilanova 2017).

Llegendes i procedència de les il·lustracions

1. Arnau de Vilanova, representat a l'apòcrif de Bertran Boisset La siensa de destrar, de l'any 1401 (Carpentràs, Bibliothèque Municipale, ms. 327, f. 127v). Tot i ser un text apòcrif, és la imatge més antiga de les que volen representar Arnau.

2. Aula universitària medieval. Elogi de la Universitat de París, a les Grandes chroniques de France (Castres, Bibliothèque Municipale, ms. 3, f. 277r, vers 1330).

3. Jaume II presidint les corts de Lleida de 1302, en un manuscrit de le Constitucions de Catalunya (París, BnF, ms. Lat. 4670A, f. 219r, s. XIV-XV).

4. Àpat reial i festa a la cort. La imatge representa el ball de Salomé, però inspirant-se en la cort catalana de l'època, amb Pere el Cerimoniós, Elionor de Sicília i la infanta Elinonor d'Aragó, més un trobador o joglar (retaule dels Sants Joans, de Santa Coloma de Queralt, MNAC, vers 1356).

5. Manuscrit llatí del Regimen sanitatis ad regem Aragonum d'Arnau de Vilanova (Oxford, Bodleian Library, ms. Douce 2, f. 108r, França, 2n quart del s. XIV).

6. El Regimen sanitatis ad regem Aragonum a l'edició de les obres d'Arnau impresa a Lió l'any 1504 (f. 79v).

7. Blanca d'Anjou entre les filles de Carles II de Napols i Maria d'Hongria (esquerra), a la Bíblia d'Anjou (Universitat Catòlica de Lovaina, Maurits Sabbebibliotheek, ms. 1, vers 1340).

8. Efígie de la reina Blanca d'Anjou al seu sepulcre, elaborat per Bertran Riquer i Pere de Prenafeta en els anys 1312-1315 (panteó reial del monestir de Santes Creus).

9. Pròleg de Berenguer Sarriera al manuscrit M de la traducció catalana del Regiment de sanitat d'Arnau (Madrid, BNE, ms. 10078, f 3r).

10. Inici del text de l'obra al manuscrit M de la traducció catalana del Regiment de sanitat d'Arnau (Madrid, BNE, ms. 10078, f 5r).

11. Pròleg de Berenguer Sarriera al manuscrit B de la traducció catalana del Regiment de sanitat d'Arnau (Barcelona, BC, ms. 1829, f 4r).

12. Capítol final, sobre les hemorroides de Jaume II, al manuscrit B de la traducció catalana del Regiment de sanitat d'Arnau (Barcelona, BC, ms. 1829, f 34v).

13. Manuscrit de la traducció catalana de la versió abreujada del Regiment de sanitat d'Arnau (Vaticà, BAV, ms. Barb. lat. 311, f. 5r).

14. Manuscrit de la traducció hebrea de Samuel ben David Eben-Soham, àlies Burla, feta a partir de la catalana de Sarriera a Tàrent l'any 1466 (París, BnF, ms. Hébreu 1128, f. 95r, s. XV).

15. Copistes treballant, al Libro de los juegos d'Alfons X el Savi (El Escorial, ms. T-I-6, s. XIII).

16. L'exercici forma part de la segona de les 'coses no naturals'. Imatge del capítol "De astiludio, es assaber, juego de bofordar" (el joc de tirar a taulat), practicat per la noblesa, al ms. dels Furs d'Aragó conegut com Vidal Mayor (Los Angeles, J. P.Getty Museum, ms. Ludwig XIV-6, f. 229r, c. 1290-1310).

17. El bany forma part de la segona de les 'coses no naturals'. Bany de l'hoste, al Gran cançoner de Heidelberg o Codex Manesse (Universitat de Heidelberg, Cod. Pal. germ. 848, f. 46v, Zuric, vers 1305-1340).

18. El menjar i la beguda són la tercera de les 'coses no naturals'. Elaboració de formatges en un manuscrit del Tacuinum sanitatis (Roma, Biblioteca Casanatense, ms. 4182, s. XIV).

19. El son i la vigília són la quarta de les 'coses no naturals'. L'insomni en un manuscrit del Tacuinum sanitatis (París, BnF, ms. Nouv. acq. lat. 1673, f. 90v, s. XV).

20. El coit és un element de la cinquena de les 'coses no natural'. El rei David i Betsabé, a la Bíblia Maciejowski (Nova York, Morgan Library, ms. M.638, f. 41v, s. XIII).

15/08/2017