D'aquests banys públics desapareguts en queden algunes descripcions i testimonis gràfics antics i unes minses restes arqueològiques. Les descripcions han estat recollides i sistematitzades per Carreras Candi (1903-1904) i, més recentment, per Mora (1991-1993). La més antiga és la de Jeroni Pujades (m. 1635), en la seva crònica manuscrita, que n'indica la localització: al carrer dels Banys Nous, a tocar de la cantonada amb el carrer de la Boqueria (Piferrer 1848 concreta que eren a Banys Nous, 2). La descripció més completa i valuosa és la de l'historiador de l'art Isidoro Bosarte (1786), que és reproduïda per altres autors posteriors. Quant a les il·lustracions, destaquen les publicades per Alexandre de Laborde (1806). Laborde en va publicar un gravat de la sala freda columnada, que feia de vestíbul o vestidor, obra del gravador Louis-Pierre Baltard a partir d'un dibuix de Jacques Moulinier de c. 1800 (conservat a l'INHA, París), i també un plànol i un parell d'il·lustracions de l'alçat (secció), tots els quals es reprodueixen en la traducció catalana d'aquesta obra (1974). L'arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias (1838) en va publicar un altre gravat, fet pel gravador Joan Torner a partir d'un dibuix d'aquell, sense cap plànol, com a tort es diu en alguns estudis, si bé és cert que se'n conserva un plànol (publicat a Mora 1991-1993). Piferrer (1848) en va publicar una litografia de Julio Donon, a partir d'un dibuix imaginari de Francesc Xavier Parcerisa fet a partir dels gravats anteriors. El jueu de Barcelona Abraham Bonastruc (apareix com Abraham o Bonastruc als documents), alfaquí (metge) del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, va obtenir del seu patró la concessió per fundar-los en l'any 1160, en una horta situada fora de la muralla més antiga de la ciutat que era propietat del comte, el qual, com els seus successors, detenia el dret de construir i explotar banys com a regalia. Segons aquesta concessió, la possessió i els beneficis dels banys eren repartits entre un i altre, dos terços per al comte i un terç per a l'alfaquí que els feia funcionar. Després de mort, la seva vídua, Druda, i els seus fills, van vendre aquest terç al ric mercader Guillem Durfort, que també va obtenir la concessió dels dos terços del rei (1199) i a la família del qual continuaven vinculats a finals del segle XIII. Els banys van passar per altres mans, desconegudes, fins que van ser tancats al segle XVI, com la majoria dels que no tenien la coartada de ser termals, sotmesos a la doble pressió dels moralistes i d'uns metges que havien deixat de donar suport als banys públics pel gran problema que va ser l'extensió de les malalties venèries a partir de finals del segle XV. Tot i que tancats, l'edifici dels banys es va mantenir dempeus, emprat per a altres usos, i així el van poder veure Pujades, Bosarte, Laborde i Rovira, fins que el 1834 va ser enderrocat per fer un edific d'habitatges al mateix lloc, per la pressió del negoci immobiliari en una ciutat reclosa dintre muralles. L'Ajuntament no es va mostrar interessat en comprar-los, tot i la predisposició del propietari, i Trias en va fer un últim dibuix abans de l'enderroc. En aquesta il·lustració i en l'anterior de Laborde es pot veure la sala vestibular, amb un templet amb columnes i volta amb lluernes, similar al dels banys “àrabs” de Girona. L'enderroc de 1834 no va ser complet, perquè vers 1888, en una nova reconstrucció de l'indret, es van trobar restes importants dels banys, que havien estat emprades per fonamentar el nou edifici. Llavors es van retirar quatre columnes senceres que encara s'hi van localitzar, amb els seus capitells i un parell de basaments, tot de pedra de Montjuïc, i es conserven al Centre de Col·leccions i a la seu del Call del MUHBA. Aquest museu també en conserva una maqueta feta, a partir de les il·lustracions i les descripcions, per a l'Exposició Universal de 1929. La cultura del bany, que no s'havia perdut del tot des de l'Antiguitat, a conseqüència del contacte amb el món àrab va reviscolar a Catalunya a partir dels segles XI-XII, data de la fundació d'aquest i d'altres establiments. Les construccions solien inspirar-se en models àrabs, amb arcs de ferradura i òculs estrellats, i per això, els estudiosos que s'hi van començar a fixar com a peces artístiques, a partir del segle XVIII, van pensar que havien estat construïts pels àrabs i els van anomenar impròpiament “banys àrabs”, com es veu en les descripcions antigues d'aquests de Barcelona o també en les dels més cèlebres, per haver-se conservat, de Girona. El nom de “Banys Nous” amb el qual van ser coneguts era per diferenciar-los d'un establiment anterior, a partir de llavors anomenat “Banys Vells” , que s'havia fundat poc abans a la part de Santa Maria del Mar i que va continuar funcionant també fins al segle XVI; d'aquests Banys Vells, però, no se'n conserven ni il·lustracions ni vestigis perquè devien ser enderrocats poc després del tancament. Uns i altres han donat nom a sengles carrers al nomenclàtor urbà de Barcelona.
