Sciència.cat DB

Benvinguts a Sciència.cat DB, la base de dades de la ciència i la tècnica en català a l'Edat Mitjana i el Renaixement.

Què és Sciència.cat DB | Catàleg d'obres | Sigles | Com citar
Id Sciència.cat DB

Obres | Manuscrits | Impresos | Documents | Persones | Bibliografia | Vocabulari

Sciència.cat DB op2470 (17 / setembre / 2019)

Arnau de Vilanova (autoria dubtosa). Antidotarium

Aquesta obra té:

Traducció: Arnau de Vilanova (autoria dubtosa). Antidotari [Català]. Traductor: Anònim

Publicació de la fitxa: 2014-06-14
Darrera modificació: 2018-05-21
Bases de dades:Sciència.cat
Arnau

Descripció

Autor:Lluís Cifuentes
Estat:completa

Identificació

Autor:Arnau de Vilanova (autoria dubtosa)
Títol regularitzat:Antidotarium
Llengua:Llatí
Data:estimada - 1310 - 1311
Notes sobre la datació:Datació de la primera part, possiblement d'Arnau. La segona part s'afegiria poc després de la mort d'Arnau, potser per Pero Cellerer, documentat fins 1337.
Estat de l'obra:conservada
Forma:prosa
Gènere:Antidotari
Matèries:Medicina - Farmacologia

Contingut

Consistència:completa

Íncipit

Rúbrica inicial:«Incipit Antidotarium eiusdem magistri Arnaldi»
Íncipit del pròleg:«Lamentabatur Hypocras eo quod medicina scientiarum nobilissima propter indisciplinam utentium et vane iudicantium in effectu est pre cunctis scientiis sterilis facta...»
Íncipit text:«Capitulum compositionis medicinarum. Scientia utilissima componendi medicinas et precipue in compositis morbis cum rarissime reperiatur medicina simplex...»
Font:Ed. Venècia 1505

Èxplicit

Èxplicit del pròleg:«... commode medeantur servos tuos bravium hic et in patria percepturi. Amen»
Èxplicit del text:«... Oleum castoroleon [...] et bulliant bene trita lente in libras .I. olei maturi et antiqui supra prunas usque ad consumptionem tertie partis et reservetur non colatum»
Colofó:«Et sic est finis Antidotarii magistri Arnaldi de Villanova»
Font:Ed. Venècia 1505

Materials complementaris

Pròleg de l'autor,
traductor o adaptador:
Autor

Altres persones relacionades

Comitent:Jutge, Pere (fl. 1285 – 1316)
Editor:Cellerer, Pero (fl. 1310 – post 1337)

Sinopsi

Sinopsi:L'Antidotarium (“Antidotari”) és una obra complexa de farmàcia pràctica. Consta de dues parts diferenciades (Paniagua 1969: 69-70; Gil Sotres 2011-2013: 241): la primera, més curta, és una introducció general, amb un pròleg i 11 capítols; i la segona, és una extensa col·lecció de 188 fórmules farmacèutiques extretes d'altres antidotaris (vegeu Observacions). Els capítols introductoris poden dividir-se en dos blocs: el primer (cap. 1-5), tracta sobre aspectes generals de l'activitat de l'apotecari (justificació dels medicaments compostos i de l'apotecaria, modificacions naturals i artificials dels medicaments simples, moment d'obtenir-los, lloc on conservar els medicaments i caducitat dels preparats); i el segon (cap. 6-11), exposa les operacions farmacèutiques més generals i senzilles (rentat dels simples, infusió, trituració, cocció, adustió, destil·lació i sublimació). Només la primera part podria ser d'Arnau (Gil Sotres 2011-2013), i el conjunt podria haver estat confegit per Pero Cellerer, un seu deixeble aragonès, tot utilitzant materials inacabats del seu mestre (McVaugh 1995a).
Públic/intenció:Apotecaris

Transmissió

Manuscrits:Basilea [Basel] - Öffentliche Bibliothek der Universität - Manuscrits - D.II.7 - ff.87r-119v
Cracòvia [Kraków] - BJ - Rękopisy - 799 - ff. 207r-243v
El Escorial - RBME - Manuscritos - M.II.17 - ff. 124r-156v
El Escorial - RBME - Manuscritos - O.II.19 - ff. 6r-66v
Erfurt - Universitäts- und Forschungsbibliothek Erfurt - Bibliotheca Amploniana - CA 2º 236 - ff. 116r-140v
Frankfurt - Stadt- und Universitätsbibliothek - Praed. - 41 - ff. 1r-35v
Leipzig - Universitätsbibliothek - 1161 - ff. 24v-56r
Madrid - BNE - Manuscritos - 3370 - ff. 3r-47r
Metz - Bibliothèque-Médiathèque de Metz - Manuscrits - 173 (perdut)
Munic - BSB - Handschriften: Clm. - 257 - ff. 44v-110v
Munic - BSB - Handschriften: Clm. - 7576 - ff. 98-140
Palerm [Palermo] - BCRS - Manoscritti - IV D 9 - ff. 5r-47r
Vaticà [Vaticano] - BAV - Manoscritti: Pal. lat. - 1108 - ff. 188r-230r
Vaticà [Vaticano] - BAV - Manoscritti: Pal. lat. - 1153 - ff. 49v-76r
Vaticà [Vaticano] - BAV - Manoscritti: Pal. lat. - 1176 - ff. 84(86)r-133r
Vaticà [Vaticano] - BAV - Manoscritti: Pal. lat. - 1180 - A - ff. 274r-330r
Wiesbaden - Hochschul- und Landesbibliothek RheinMain - Manuscrits - 61 - ff. 5r-50r
Fragmentària - Vaticà [Vaticano] - BAV - Manoscritti: Pal. lat. - 1251 - ff. 98v-99r
Impresos:València, Nicolau Spindeler, 1495 – Arnau de Vilanova (autoria dubtosa), Antidotarium
Lió [Lyon], François Fradin, 1504 –
Venècia [Venezia], Boneto Locatelli, 1505 –
Lió [Lyon], François Fradin, 1509 –
Lió [Lyon], Guillaume Huyon, 1520 –
Venècia [Venezia], Impressor desconegut, 1527 –
Lió [Lyon], Impressor desconegut, 1532 –
Basilea [Basel], Konrad Waldkirch, 1585 –

Bibliografia

Edicions:Vilanova (1985), Antidotarium - Facs. de l'ed. València 1495
Vilanova (1994), Antidotario, vol. 1 - Facs. de l'ed. València 1495
Bibliografia:Canals (1963), "Les apothicaires roussillonnais ...", p. 194
Paniagua (1969), El Maestro Arnau de Vilanova ..., esp. pp. 69-70 (2a ed.)
Parellada i Feliu (1971), "Un incunable d'Arnau de Vilanova ..."
Vilanova (1994), Antidotario, vol. 2
Paniagua (1995), "En torno a la problemática del ...", pp. 18 i 21
McVaugh (1995), "Two texts, one problem: the ..."
García Ballester (1995), "Hacia el establecimiento de un ...", pp. 27-28
McVaugh (1995), "Post-scriptum to 'Two texts, one ..."
Bénézet (1999), Pharmacie et médicament en ..., pp. 110-112
García Masegosa (2002), "Algunas consideraciones sobre los ..."
McVaugh (2004-2005), "Chemical medicine in the medical ..."
García Masegosa (2005), "¿Escribió Arnau de Vilanova el ..."
Gil-Sotres (2008), "El Antidotarium de Arnau de ..."
Gil-Sotres (2011-2013), "El Antidotario de Arnau de ..."
McVaugh (2011-2013), "The writing of the Speculum ...", pp. 302-303
McVaugh (2017), "Arnau de Vilanova in Naples"
Giralt (2017), "La fi d'una llegenda: Arnau de ..."
Giralt (2017), "The Astrological Works Attributed ..."

Observacions

Tradició. Els testimonis manuscrits i impresos d'aquesta obra tenen una extensió variable en la seva segona part, que pot sintetitzar-se en dues grans famílies: la que representaria la versió original (reproduïda a les edicions de Lió 1504, 1509, 1520 i 1532, Venècia 1505 i Basilea 1585, amb 190 receptes en aquesta segona part) i la dels testimonis anomenats «clarificati» ('clarificats' o glossats), en la qual s'ampliaren les receptes dels electuaris, al principi de la segona part, i dels olis, al final (mss. BNE, Escorial i BAV Pal. lat. 1153, i ed. València 1495). L'edició crítica d'A. García Masegosa (en preparació) segueix la primera família, si bé fusionant-ne dues receptes (la segona part té, per tant, 188 receptes) (Gil Sotres 2011-2013: 240-242).

El criteri d'ordenació de les fórmules de la segona part s'allunya de l'alfabètic seguit per l'obra de Nicolau de Salern, Antidotarium Nicolai i, en gran mesura, per les que en derivaven i segueix el de l'Antidotarium de Mesué (pseudo) (c. s. XIII), que no per casualitat tenia un gran èxit entre els apotecaris, per formes farmacèutiques. Aquestes fórmules són extretes de l'Antidotarium Nicolai (119 fórmules de les 142 que conté aquest), de l'Antidotarium Mesue (17), de l'antidotari d'Al-Rāzī (c. 864 – c. 925), Rasís (2), i de fonts no identificades (50) (Gil Sotres 2011-2013: 242-244 i [taula comparativa] 250-251).

Autor i data. Les característiques de l'obra han provocat seriosos dubtes sobre la seva autenticitat arnaldiana. La gran diferència entre les dues parts de l'obra ha portat a intentar provar l'autenticitat de la primera i el caràcter apòcrif de la segona, però també a mirar d'explicar el per què d'aquesta darrera. Així, McVaugh (1995a, etc.; recollit a García Ballester 1995) ha proposat atribuir l'Antidotarium a un deixeble aragonès d'Arnau, Pero Cellerer (fl. 1310 – post 1337), que li hauria donat la forma final a partir de materials inacabats del mestre. Per la seva banda, García Masegosa (2005) proposa considerar d'Arnau la primera part i el breu pròleg que l'encapçala, que el mateix mestre reescriuria les fórmules de la segona part a partir d'altres antidotaris i que el conjunt seria el seu antidotari personal, la forma final del qual es deuria al mateix Arnau o bé a algú altre, potser el seu deixeble aragonès.

La frase inicial del pròleg prové quasi literalment de l'íncipit de la traducció llatina del De lege d'Hipòcrates («Medicina artium preclarissima propter indisciplinam utentium et iudicantium tales vane in defectu est utique magis omnibus artibus»), efectuada per Niccolò da Reggio (c. 1280 – c. 1350) a la cort de Robert I de Nàpols (1277 – 1343), on Arnau la coneixeria en una possible estada l'any 1309 (McVaugh 1995b) o, més aviat, durant l'estada de 1311 (Gil Sotres 2011-2013: 247) —el colofó d'una de les còpies d'aquesta traducció diu que va ser «scripta» a Nàpols l'any 1314, però pot ser la data de la còpia (o del seu antígraf) i, en qualsevol cas, Arnau podria haver-la vist inacabada. El cos de la primera part de l'Antidotarium podia haver estat escrit abans de 1311, potser durant l'any 1310, atès que s'hi han localitzat citacions literals d'Arnau de Vilanova, Repetitio super aphorismo Hippocratis «Vita brevis» (1301) i, en particular, d'Arnau de Vilanova, Speculum medicine (Gil Sotres 2011-2013: 247 i 251-253; McVaugh 2011-2013: 302-303), escrit per Arnau vers 1307-1308 (McVaugh 2011-2013: 301).

Aquestes citacions literals de la traducció de Niccolò da Reggio i d'obres d'Arnau, juntament amb l'estil, provarien l'autenticitat arnaldiana de la primera part de l'Antidotarium (Gil Sotres 2011-2013: 246-247). La segona part de l'obra és manifestament apòcrifa, potser imputable al deixeble d'Arnau Pero Cellerer (fl. 1310 – post 1337), que ordenaria materials inacabats del mestre (McVaugh 1995a) o, més aviat, atès que provenen d'antidotaris coneguts i, significativament, no contenen elements arnaldians clau i sí referents salernitans, els afegiria pel seu compte i l'atribució a Arnau es faria per ser-ne deixeble (Gil Sotres 2011-2013: 244-246). L'addició d'aquesta segona part s'hauria fet molt aviat, perquè tots els manuscrits la contenen.

Públic destinatari. La primera part seria una obra concebuda per als apotecaris i s'hi afegiria la col·lecció de fórmules amb la mateixa orientació. Provarien aquesta hipòtesi el caràcter de justificació de l'apotecaria que té la primera part (al qual se sumaria el de l'ordenació de la segona), la gran difusió documentada entre aquest sector professional tant de l'original llatí com de la traducció al català feta abans de 1420, i possiblement en el s. XIV (vegeu-ne la fitxa), superant fins i tot l'obra de Nicolau de Salern, Antidotarium Nicolai (que de fet incorporava gairebé sencera), unes i altra no sempre ben identificades als inventaris o pels seus editors, i el gran pes que aquesta introducció teòrica va tenir en l'examen dels apotecaris, almenys a Perpinyà (ordinacions de 1439, a Canals 1963: 194, cit. per Bénézet 1999: 112) i a Barcelona (cfr. Pere Benet Mateu, Examen apothecariorum, Barcelona, 1497, imprès el 1521, que l'anomena 'cànons' de l'Antidotarium d'Arnau). L'edició incunable feta a València l'any 1495 —on faria les funcions de farmacopea general— provaria que això no era diferent a la resta de la Corona d'Aragó, en els mitjans mèdics i farmacèutics de la qual ocupà un lloc de privilegi. L'amistat d'Arnau amb l'apotecari de Barcelona Pere Jutge (fl. 1285 – 1316) podria haver estat determinant per a la redacció d'aquests 'cànons' i explicaria la difusió de l'obra entre els apotecaris, que la devien valorar molt especialment en un moment en què s'estava formant l'ofici, i més si l'avalava el prestigi d'Arnau (la hipòtesi a Gil Sotres 2011-2013: 247-250).