Publicació del 'Llibre de les fonts' de la ciutat de Barcelona
L’editorial valenciana Afers, dins la seua col·lecció 'Recerca i pensament', i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona, ha publicat recentment El llibre de les fonts: aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII, del qual ha estat coordinadora i autora, entre altres investigadors, Maria Antònia Martí Escayol, membre de SCIÈNCIA.CAT.
En aquest volum s’ha editat i estudiat un manuscrit de 1650, que es conserva a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, conegut com el Llibre de les fonts, escrit per Francesc Socies, mestre de cases que intervingué en nombroses infraestructures i en l'obra civil de la ciutat entre 1612 i la seua mort en 1653, i que ocupà el càrrec de mestre de les fonts de la ciutat vitalíciament, des de 1620. Aquest llibre fou resultat d'un encàrrec del Consell de Cent perquè recollís per escrit el saber del seu ofici i descrigués la xarxa hidràulica d’aigua de boca de la ciutat de Barcelona. Les circumstàncies de sequera extrema que s’havien viscut en diversos moments en la ciutat i les conseqüències que se’n derivaren empenyeren el Consell a proposar que una informació tan valuosa per a la gestió de l’aigua, tot el coneixement acumulat i conservat oralment, constés per escrit, per a ús dels futurs mestres que succeïrien Socies. L’encàrrec s’ha d’entendre també en un context de producció escrita d'aquest tipus d'obres memorialístiques que s’ha considerat extraordinari i sense precedents (el nombre de dietaris i obres semblants conservades d’aquell moment, per exemple, és rellevant).
El volum publicat, concebut de manera interdisciplinària, s’ha organitzat en set capítols signats per diferents autors, precedits per dos pròlegs i una introducció. En aquests capítols s’analitza amb una gran cura i una aportació documental complementària de gran valor −fins i tot amb la transcripció completa d’alguns d'aquests documents−, la naturalesa del text de Socies, els aspectes formals de la seua factura, les raons de la seua escriptura, el context social, polític i econòmic, les circumstàncies ambientals i climàtiques que l’envoltaren, l’autor i el context local i europeu en el qual convé emmarcar-lo en tant que gènere. Els estudis s'acompanyen de dos annexos, l'un dedicat a notícies sobre l’abastiment d’aigua per al consum humà a Barcelona i l'altre a la transcripció íntegra del Llibre de les fonts. Finalment, és remarcable la reproducció d’algunes imatges del manuscrit, de fotografies antigues dels indrets esmentats i d'esbossos i esquemes d’alguns dels elements (pous, mines, fonts) explicats en el text dins la trama urbana.
Aquesta publicació, certament, presenta nombrosos punts d’interés per als estudiosos i estudioses de la història de la ciència, la medicina i la tecnologia, i encara per als estudis sobre el clima i l’ambientalisme pretèrit, com també la història social i cultural. Així, per exemple, el mateix autor del text, Socies, un mestre d’obres que sembla que va gaudir d’una posició acomodada, és un exemple d’un col·lectiu d’artesans de formació extraacadèmica que concentraren uns sabers indispensables per al bon funcionament del món urbà. Aquests artesans s’havien format dins un marc gremial, sabien llegir i escriure i tenien llibres, papers i instruments necessaris per a poder desenvolupar la seua activitat, com ho palesa l’inventari de béns de Socies, realitzat post mortem. Aquest mestre d’obres no era sinó un expert al servei del govern municipal, sempre preocupat pel benestar del col·lectiu d’habitants de l'urbs. Per a la història de la medicina i de la salut, l'obra proporciona una informació valuosa per a l'estudi del sanejament urbà i el que anomenem salut pública, amb accions i coneixements pràctics que començaren a fer-se realitat, no pas casualment, en paral·lel als inicis del nou sistema mèdic, a partir del segle XIII.
Aquesta és, fet i fet, una obra que recull una part important de la història urbana de Barcelona en una conjuntura ben complexa, presidida per les guerres, les pestes i les adversitats climatològiques, que posaren a prova la capacitat de gestió del Consell de Cent. D'altra banda, evidencia com el recurs al coneixement expert en mans d’artesans (un procés que també té arrels en el renaixement urbà baixmedieval) permeté continuar endavant i resoldre aquestes adversitats.